dimecres, 11 d’octubre de 2017

Com eduquem per a la pau?

En aquestos moments convulsos en què vivim, se’m plantegen molts dubtes existencials, sobre el present, el passat, el futur nostre i el de Melina… 

En la nostra societat de la informació, cada dia al nostre menjador hi ha imatges esfereïdores de violència, d’agressions terribles als drets humans per tot el planeta, en llocs llunyans a nosaltres. No seré jo qui negue que la informació és poder, però aquest goteig incessant té com a efecte col·lateral la normalització de la violència. 

Sols quan podem escoltar el colp, quan un amic ha hagut d’anar a urgències a per un part mèdic o quan veiem els nostres carrers tacats de sang, la violència es torna real i dol. Dol als budells, als ulls i a l’ànima. Mentre, Melina juga tranquil·la amb els seus nins de fusta, dóna mamelleta al seu bebè o se’m puja damunt diguent “tu, amb mamà”. I jo em pregunte: “ara, què li dic? Què li conteste quan em pregunte què ha passat o, pitjor, per què?”

Aquesta vesprada, parlant amb un bon amic, m’ha recordat la imperiosa necessitat d’educar per a la pau (gràcies, “Vin”). L’única manera de lluitar contra la violència és no provocar-la, no dessitjar-la, no sentir-la, cal educar en i per a la pau. Però… Això com es fa?

Com a mare i professora (i ex-periodista), em sent en la responsabilitat de posar el meu granet de sorra. Tracte d’aprendre sobre gestió emocional (que tanta falta fa per canalitzar la ràbia); intente respectar la meua filla i els meus alumnes perquè com a persones que són, ho mereixen sempre. La teoria la tinc prou clara, però el dia a dia és més complexe i a voltes ens sobrepassa. 

Hui, a classe, hem fet una pràctica de crítica constructiva. Ha sigut molt interessant, però hem evidenciat com de difícil pot ser i quant d’esforç costa no atacar l’altre, sinó proposar alternatives a allò que no ens agrada. Aquest ha sigut el meu granet de sorra de hui. Altres dies no m’eix ni la meitat de bé i acabe al llit pensant que cal fer molt més… 

Com eduquem per a la pau? Quan a mi mateixa em puja una calor (ràbia pura i dura) quasi irrefrenable en escoltar adolescents cridant consignes que busquen la provocació i la polèmica, però ells mateixos no saben ben bé d’on han eixit aquestes consignes. Com es fa per a no transmetre eixa ràbia, fer-la baixar i educar en la pau i no en l’acció-reacció més irracional?

Com eduquem per a la pau si nosaltres arroseguem una motxilla carregada d’hostilitats heretades? Com transmetre una herència més sana, més neta de rancúnies? 

Caldrà seguir lluitant des de la calma i anar trobant alternatives…

I vosaltres, com eduqueu per a la pau?

diumenge, 24 de setembre de 2017

Dionís i la tardor

Ja quasi està ací octubre, ha arribat el solstici i la tardor ha inundat la nostra taula d’estacions. Com altres voltes, us la mostre per si us serveix d’inspiració, a nosaltres cada volta ens agrada més aquest recurs inspirat en la pedagogia Waldorf. 


Fa una setmana, entre Melina i jo guardàrem els personatges de la taula d’estiu i, juntes, canviàrem les teles que serveixen de base a la taula. Aquesta volta hem triat un verd, un roig-granate i un marró, els colors de la tardor al camp i a l’horta. 


A la taula tenim, com sempre, un llibre de Gerda Müller amb il·lustracions sobre l’estació i la família de peg-dolls de fusta, que s’ha vestit amb els colors adients. 



Fa uns dies arribaren a casa dos nanets nous, de color granate i taronja, que juguen sobre l’arc taronja de l’arc de San Martí. 



I tenim també alguns elements nous: un arbre, fet amb fil d’aram i llana cardada, que hem cobert amb algunes fulles seques que hem trobat al parc. Aquest arbre és possible que es quede a la taula i anirem canviant el seu “vestuari” quan vagen passant els mesos. 



I, com no podia ser d’altra manera, hi ha dos personatges de la mitologia clàssica. Aquesta volta, Dionís, el déu del vi (perquè ens acostem a la verema) i una mènade del seu sèguici.

   


Melina ha anat posant també una pinya, fulles, pedres i una carabassa de ganxet que li vaig fer quan era menuda i que va genial amb aquesta estació. 



Us agrada la nostra taula? I vosaltres, que hi ha a la vostra taula de tardor? 

dimarts, 12 de setembre de 2017

Diccionari Melina-món

Melina ha començat a conjugar. No sé si brindarem amb cava el dia que faça la seua primera subordinada, però el desenvolupament del llenguatge em resulta fascinant i la seua mitja llengua em plena de tendresa. 

A més d’un imperatiu perfectament utilitzat, “alça”, “vine”, comença a emprar algunes primeres persones del plural “anem”, i les formes no personals del verb, quan li preguntes què fa “bevent”, “beure”, “jugant”... Tot un món de descobriments, aquest que obri l’ús dels verbs. La nostra llengua flexiva no ho posa fàcil als xiquets i més si, com ella, viuen en un entorn bilingüe, però ho està fent més que bé! 

No ha fet encara oracions pròpiament dites, però ja comença a fer frases cada volta més complexes: “tu bé” (“jo em pose bé”, amb un coixí, per exemple), “papà, vine aquí no” (entenem que vol dir “papà, no vingues aquí”, perquè estava al parc a una caseta xicoteta), “tu pa” (“jo vull pa”), etc. Aquesta etapa és genial! 

“Mami” - part del cos de la dona amb la qual allleta els fills.
“Ta mami” - si has pres d’una mamella, et queda encara una per tastar, “ta”.
“Abugàn!” - Joc infantil amb una rampa per on pots tirar-te a la de tres.
“Popò i ja/ mé i ja” - expressió negociadora per a aconseguir una mica més d’alguna cosa que vols.
“Vin, vin” - 2a persona del singular de l’imperatiu del verb “venir”.
“Larilari” - fruita verda, de tot l'any, que té una varietat “limonera”. Ara ja comença a dir “pira”.
“Tu” - Pronom de 1a persona del singular.
“Jo” - pronom de 2a persona del singular.
“Quina” - part de darrere del cos, que ens fa mal quan fem esforços o alcem pes.
“Coquí” - contrari de “gran” // objecte blanet que solem posar baix del cap per a dormir.
“Caco” - objecte amb rodes on posem la compra al supermercat
“cacó” - aparell que fa aire per estar fresquets en estiu // vehicle motoritzat per a llaurar el camp// estri de neteja que s’empra junt a la granera.
“Pi” - objecte de tela o plàstic que es posa al pit quan menja per no tacar-se.

Quina sort tenim de poder acompanyar-la en la seua adquisició del llenguatge, perquè veure el món amb els seus ulls ens el descobreix de nou!





dissabte, 9 de setembre de 2017

El grup de mares al whatsapp

Marxant una (altra) de masclisme.

Melina encara no portava una setmana anant a l’escoleta, ni tan sols feia encara l’horari normal, perquè estàvem en la setmana d’adaptació (ja us contaré la nostra experiència en altre post) quan la mare d’un company de classe que no em coneix de res em demanà el mòbil per afegir-me al “grup de mamàs” del whatsapp. Li’l vaig donar i em digué que l’estava organitzant altra mare, que jo ni tan sols conec, i que li havia dit que faltava jo. 

Després, pensant a casa, vaig concloure que li donaria també el del papà, perquè si és un grup per a organitzar coses de l’escoleta, estaria bé estar els dos. Doncs quina va ser la meua sorpresa quan, a l’endemà, em trobe una tercera mare, que només conec de vista, i ve a recordar-me que sols falte jo al grup. Li vaig contestar “sí, entrarem els dos”, i es va girar com amb un ressort diguent-me, tota seriosa, “és que només estem nosaltres”. 

A mi aquestes coses em disparen totes les alarmes. Grup només de mares? Per què? No és per a organitzar-se amb els xiquets? I si un xiquet té dos pares, no poden entrar? O si té dues mares, entren les dos i jo no puc ficar a la meua parella? No entenc res. O potser no ho vull entendre perquè, per més que signa habitual, no em sembla gens normal. Aquestos no són els valors que volem transmetre a Melina. 

https://benegre.wordpress.com/2012/04/15/vinyeta-7-masclisme-classic/

Dubtes i més dubtes. Qüestió a banda són el tipus de relacions a què ens aboca el whatsapp. Aquestes mares van a trobar-se a la porta de l’escoleta a l’entrada i l’eixida dels xiquets i, per si fora poc, després també al parc. No es poden parlar les coses en persona? Si ja ens comuniquem amb la mestra mitjançant l’agenda dels xiquets, per a què necessitem un grup les mares? Digueu-me asocial, però jo no necessite fer-me amiga, d’una manera tan forçada, de les mares dels companys de Melina. Jo ja tinc els meus amics i, si hi ha sintonia i sorgeix amistat amb alguna mare, doncs genial, però no crec que necessitem fabricar-la d’una manera tan artificial, no? 


Tampoc vull que Melina siga “la de la mare rara que no vol entrar al grup”, però ja estem on no volíem estar. Les dones per inèrcia i els homes per passivitat, ambdues heretades, reproduïm tendències de generacions anteriors i, senyors i senyores, així no canviem res.

Què faig jo ara? Entre al grup? Demane que ens posen als dos, per coherència amb els nostres valors i principis i si no volen, passem del grup? Què bé em vindria Yoda, de dubtes plena estic.







diumenge, 3 de setembre de 2017

Ritme setmanal, nova fase i nou cicle.

Comença el curs i, amb ell, Melina i jo canviem de fase. Jo torne a les aules i ella entra en elles per primera volta. Així, ambdues eixim del contínuum en el que entràrem amb el seu naixement i tornem al ritme setmanal que marca el nostre calendari laboral. Fins ara, els caps de setmana ja eren diferents, perquè papà estava a casa tot el temps, però ara les setmanes tindran un ritme més marcat i cada dia, les seues característiques. Per tot açò, i pensant que ella encara és massa menuda per entendre que dissabte i diumenge són diferents, i que dilluns cal tornar a la rutina, vaig decidir fer-li un material que li ajude a ser conscient d’aquest cicle de set dies, que estarà present la resta de la seua vida. 

Com en altres ocasions m’he inspirat en la pedagogia Waldorf perquè m’agrada molt la seua sensibilitat cap a les necessitats dels xiquets. Aquesta pedagogia insisteix molt en la repetició, en els cicles de la natura i també els cicles humans: el dia i la nit, les estacions, però també la setmana, són cercles que es succeeixen en la nostra vida quotidiana i que van més enllà d’un calendari de sobretaula amb numerets. La repetició ens dóna seguretat perquè ens permet saber què passarà després i aquesta seguretat és fonamental per a un correcte desenvolupament emocional. Podeu llegir més sobre els cicles annuals en la pedagogia Waldorf ací

A més, des de l’antiguitat, les persones han associat als dies de la setmana amb divinitats, colors, cereals, etc. Per a mi, com ja sabeu, és essencial la connexió amb la tradició grecollatina i no vull perdre oportunitats d'anar presentant a Melina les nostres arrels culturals. Si observem els noms dels dies en llatí, veurem a quines divinitats corresponen:

Dilluns - Dies Lunae - La lluna
Dimarts - Dies Martis - Mart, Ares en la mitologia grega, Déu de la guerra
Dimecres - Dies Mercurii - Mercuri, Hermes en grec, Déu missatger, dels camins, el comerç i els lladres. 
Dijous - Dies Jovi - Júpiter, Zeus en grec, Déu del cel i sobirà dels déus olímpics. 
Divendres - Dies Veneris - Venus, Afrodita per als grecs, deessa de l’amor, el sexe i la bellesa. 
Dissabte - Dies Saturni - Saturn, Cronos per als grecs, Tità relacionat amb el temps
Diumenge - Dies Solis - el Sol. 


Amb tot açò, un còctel de Waldorf i mitologia clàssica, vaig dissenyar el nostre particular calendari setmana. Per si us animeu a fer-ne un, us explique com l'hem fet amb uns senzills materials: figuretes de fusta, un plat de fusta (dels de servir polp),  aquarel·les i feltre. 






Cada dia té un color associat (hem seguit Waldorf) i també una divinitat de la mitologia grecorromana, que hem representat amb un dibuixet en les figuretes. 



He volgut marcar, també, quins dies hi ha col·legi i quins no amb unes motxilles de feltre. Així, tot és més visual i fàcil d'entendre per a Melina. 




I aquest és el resultat final:




Cada nit, per poder anticipar la informació, posarem al centre del plat el ninotet corresponent a l'endemà i li explicarem a Melina què “toca”, si hi ha escoleta o no, qui la porta i l’arreplega, si tenim música o alguna altra activitat setmanal. Així, poc a poc, anirà entenent que aquest cicle es repeteix una i altra volta durant moltes setmanes i li serà més fàcil adaptar-se al ritme. 

Pensem que és un material molt versàtil i que pot funcionar amb diverses edats, segons l’ús que es faça d’ell. 

I vosaltres, teniu algun calendari per treballar el temps amb els vostres fills? 

divendres, 1 de setembre de 2017

Carta al món: l'inici de l'escoleta

Estimats tots,

Estimats familiars, amics, veïns, depenents de les tendes, gent amb qui coincidim en la cua del supermercat. Sí, dilluns Melina comença l’escoleta. I sí, sóc d’eixes mares que no pensen que els xiquets necessiten “socialitzar” abans dels tres o quatre anys, no sense un adult de referència a prop, d’eixes mares que no creuen que l’escoleta “els espabile”, ni els ensenye a compartir o a tolerar la frustració, ni coses per l’estil. Estic convençuda que Melina no necessita l’escoleta, la necessite jo. Perquè vull tornar a treballar, recuperar una part de la meua vida que he deixat en “stand by” i tornar a ser la professora de grec i llatí enamorada de la seua feina.

Però és un moment difícil, perquè deixarem d’estar tot el dia juntes, deixaré de saber si està bé o em necessita. És més, sé que em necessitarà i no estaré, que em trobarà a faltar i no estaré, que 16 xiquets de dos anys en un aula quatre hores amb només un adult no és la situació ideal per a qui només està començant a descobrir el món. I tot això em provoca sentiments encontrats, no de culpabilitat, però sí de responsabilitat, i patiment, perquè és allò que més estime en el món i sé que fins que s’adapte, ho passarà malament, i d’inseguretat, perquè no sé si sabré acompanyar-la com necessita per superar aquesta fase de la millor manera possible.

Potser no esteu d'acord amb mi, i teniu dret. En açò de la criança, amb uns límits, clar, hi ha moltes maneres de fer-ho bé. Hi ha una cosa en la què sí estic d'acord, a Melina no li ajuda que els seus pares ho passen malament, el problema es que una persona no està bé perquè li ho diguen des de fora, sinó perquè troba l'equilibri intern, i en això estic treballant. Sé que us interesseu per nosaltres, que ho feu amb bona voluntat, tal volta per parlar d’alguna cosa, tal volta perquè tothom parla del mateix, encara que a setembre passen més coses a més de la tornada al cole. Però no ajudeu. Amb aquestes frases que pretenen llevar-li importància al tema, no m’arriba ajuda, sinó la veu del capitalisme que em diu: "la teua filla és força de treball i quant abans s'acostume, millor". No necessite justificar el fet de dur-la a l’escoleta, perquè la decisió està presa i meditada. “Ho vas a fer bé” és més que suficient. Sé que aquesta entrada potser sona massa dura, però és que aquest moment és dur, ho estic passant malament i furgar en la ferida no ajuda a curar-la.

Gràcies.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Posidó a la taula d'estiu

Encara que no havia fet aquesta entrada, amb el solstici va arribar l'estiu a la nostra taula d'estacions. Després de la inauguració en primavera, la nostra taula ha anat rebent diversos elements fins que canviarem les teles i els colors, i li donarem forma a la nova estació.
Ja us vaig explicar en què consisteixen les taules d'estacions Waldorf i com nosaltres estem elaborant la nostra particular taula mitològica en el post sobre la primavera. Doncs bé, amb l’estiu, hem vestit la taula de mar i, com no podia ser d’altra manera, Posidó ha vingut per a quedar-se.


Tenim dues figures de llana cardada: Posidó i una nereida o sirena (la polèmica està servida: les sirenes d’Homer són éssers amb cap de dóna i cos d’au; les nereides, divinitats marines filles de Nereu i Dòride, netes d’Oceà, es representen com a jovenetes o amb cos de dona i cua de peix, segons autors i tradicions. Promet dedicar-m’hi quan trobe una mica de temps. Mentre, podeu llegir alguna cosa més sobre el tema ací).

Posidó és el déu del mar a la mitologia grega (Neptú a la llatina), però també és el responsable dels terratrèmols, no en va Homer l’anomenava “qui fa tremolar la terra”.





Tenim també, com a elements de la natura, un recipient amb sorra, pedres i petxinetes que nosaltres mateixos agafarem a la platja. I una pinya que Melina va trobar al parc i sense dir-li res la va posar a la taula. Les pinyes em recorden els estius de quan era menuda, perquè passàvem prou de temps a “la caseta del bosc” dels meus iaios, que estava plena de pins, i em va agradar que ella també, a la seua manera, l’associara a l’estiu.


Hi ha alguns elements que ja estaven a la taula de primavera, com Persèfone, que s’ha quedat perquè fins la tardor no baixarà a l’Hades o els nanets, que a Melina li encanten i ara s’ho passen d’allò més bé a un balancí que els hem improvisat amb una peça de l’arc de Sant Martí.

 






La família de “pegdolls” ha canviat el seu vestuari i s’ha cobert amb els colors de l’estació: els grocs i rojos del foc i el sol, el blau del mar, peixos i una estrella de mar.


I, per últim, hem canviat de llibre. Aquest, també de Gerda Muller, és un llibre sense text, ple d’il·lustracions inspiradores i perfecte per a la taula d’estacions.


 I vosaltres, teniu taula d’estacions, com és ara a l’estiu?