dilluns, 22 de maig de 2017

A la recerca d'escoleta

Si tens fills menors de 3 anys aquesta època de l'any és moment de prendre decisions: si anirà o no a l'escoleta el curs vinent, i si la resposta és que sí, cal triar-la; o quins col·legis demanaràs si ha de començar ja "al cole dels grans", tema complicat també, ja que t'has d'estudiar la legislació per entendre tot allò dels punts, les ajudes de Conselleria, etc. Amb aquesta entrada m’agradaria compartir amb vosaltres el nostre procés de tria d'escoleta.


Amb un recent trasllat de domicili, la cosa es complicava, ja que en el nostre nou municipi no coneguem ningú i no teníem referències de cap centre d'educació infantil. Per a nosaltres, que des del seu primer minut de vida hem tractat de respectar-la al màxim, tractar-la com a una persona amb les seues necessitats emocionals i els seus propis ritmes, era molt important trobar un lloc on, si més no, combregaren amb el nostre estil de criança. Deixar la persona que més estimes en mans desconegudes és un salt de fe i cal, almenys, saber que els seus principis s'acosten als teus.

La distància a casa, la llengua vehicular, les fonts d'inspiració pedagògiques, la relació amb les famílies i, el que és més important, el respecte als xiquets, a les seues necessitats emocionals i al seu ritme maduratiu, són alguns dels barems per fer la tria. Però, com saps, en una visita breu, si el centre serà o no respectuós amb la teua filla?

Amb l’ajuda de la meua tribu, les “mares boges” del taller de lactància del Peset, elaboràrem una llista de preguntes que podien ajudar-nos en la tasca. Em van ajudar molt a sentir-me segura durant l'entrevista, perquè sabia que no oblidaríem res important. La compartisc amb vosaltres per si a algú li pot ser d’utilitat:


·         Filosofia educativa/de criança
·         Com és el periode d’adaptació
·         Control d’esfínters: com el treballen.
·         Tenen temps per al joc lliure?
·         Resolució de conflictes: com els gestionen.
·         Els “obliguen” a fer les activitats que es proposen a classe?
·         Empren llibres de text?
·         Com dormen?
·         Com dinen?
·         Ratio per grup.

He de dir que finalment va resultar molt fàcil la tria. Dels dos centres que visitàrem, un ens va agradar molt, el segon gens. Abans de fer cap pregunta, sols observar la persona, el seu to de veu, la seua manera de tractar Melina; escoltar el seu discurs, veure quins aspectes prioritzen en la seua presentació del centre, observar el centre, les aules, el pati, etc, ja et dóna una idea de com funcionen, una primera impressió que per a nosaltres va ser molt important.

En pocs mesos arriba per a Melina i per a mi el final d'una etapa, la de la fusió absoluta mare-bebé, la meua reincorporació a la feina i l'entrada de Melina a l'escoleta. El terratrèmol emocional que em suposa aquest fet el deixaré per a una altra ocasió, perquè ni tan sols sóc capaç de posar-ho per escrit, i tampoc entraré en el debat de si és bona o no l’escoleta per a un bebé. En el meu cas, tinc claríssim que Melina anirà a l’escoleta no perquè pensem que li cal, sinó perquè em cal a mi com a persona, necessite retrobar-me amb la dona que era abans del seu naixement i fusionar-la amb la dona que sóc ara. I confie que en el procés arribe a ser millor persona, millor professora i millor mare.

dilluns, 20 de març de 2017

La nostra taula de les estacions: Benvinguda, Persèfone!


Hui ja podem dir-ho, ja és primavera!

Tot i que físicament mai m’ha caigut massa bé, m’encisa aquest moment de l'any. Torna a calfar el sol, torna la mànega curta, la natura s’ompli de color… torna la vida. Amb la perspectiva del bon temps, la meua creativitat augmenta i estic mentalment més activa, amb mil projectes al cap.

Enguany, que estic descobrint la pedagogia Waldorf, volia començar amb Melina una taula de les estacions. Podeu llegir més sobre les taules d’estacions ací o ací. Es tracta, en resum, de dedicar un lloc especial per a representar, dins de casa (o l’escoleta) què està passant en la natura: unes teles per decorar amb els colors de l’estació, algunes figuretes que representen animals, plantes, personatges o festes i els “tresors” que els més menuts troben a la natura, com ara pedres, fulles, flors, pinyes, conxes, etc.

Nosaltres hem decidit començar aquest projecte, que em sembla preciós, a la nostra manera particular. M’agrada pel que significa de connexió amb la natura, perquè pot ser una altra forma d’alliberar la nostra creativitat, pot donar peu a fer coses juntes i perquè és una excusa fantàstica per introduir alguns elements de la mitologia clàssica. La taula d’estacions Waldorf incorpora uns personatges que apareixen als contes Waldorf i representen diversos fenòmens naturals, com el rei Hivern, la mare escarxa, etc. Són molt bonics, però gens mediterranis i qui em coneix sap que la meua vida no tindria sentit sense l’antiguitat clàssica, perquè he crescut amb ella i he acabat convertint-la en la meua professió. No puc no presentar-li-la a Melina, encara que ella decidirà si li interessa o no…

Doncs bé, hem començat per la primavera, que és el principi, άνοιξη (/άnixi/) en grec, que significa “obertura”. La vida s’obri pas de nou. A la mitologia grega, el mite de Deméter i Persèfone serveix per explicar les estacions. Els misteris d’Eleusis, que recreen el mite de les dues deesses, eren una de les manifestacions religioses més importants de l’Atenes clàssica. Si us interessa el tema, us deixe uns fragments de l’himne homèric a Demèter, en ell s’explica com Hades segresta Persèfone, Demèter entristeix tant que oblida tenir cura de la terra, i apareix l’hivern. Quan Persèfone torna a casa de sa mare, per passar sis mesos amb ella, Demèter permet que torne la vida a la natura.

Aquesta és la nostra taula de Primavera:



A poc a poc, des que decidírem fer la taula, han anat apareixent en ella una sèrie d'elements fins que, aquest matí, hem posat Persèfone. Cada dia pel matí saludem la taula i li explique a Melina alguna cosa sobre ella.

Què tenim en la taula:

Unes branques d'olivera i romaní. Molt mediterrani. Representen la natura més salvatge i la deesa Atenea. Per què? Perquè m'agraden!

Unes floretes artificials que teníem per casa i que ens va parèixer que li van bé.

   

La família Primavera. Es tracta d’un joc de “peg dolls”, ninotets de fusta d’una sola peça que es poden pintar, vestir o decorar al gust. Jo els he pintat amb aquarel·les dels colors de la primavera.




Dos nanets del bosc de tela suau. Són comprats, però em van semblar molt tendres i a Melina li encanten.




Demèter. Aquesta figura de taula està feta amb llana cardada, amb la tècnica del feltrat en sec. Per fer-la, he seguit aquest tutorial de la Mare Rosada i l’he personalitzat canviant la capa per una espècie d’himàtion i afegint-li un ram de blat a les mans. Demèter serà per a nosaltres la Mare Terra, estarà sempre present, però anirà canviant la seua indumentària segons l’estat d’ànim de la natura.






Persèfone. Està feta amb un kit per fer una fada Waldorf i aquest tutorial, sols que jo l’he feta sense ales. M’agraden molt aquestes fades i crec que representen molt bé la innocència de Persèfone.


Dues papallones: en aquest cas he improvisat. He fet el cos amb llana cardada i les ales seguint la tècnica de les fades. A Melina li agrada molt el conte de l’Erugueta Goluda (que tenim en noruec, gràcies a una antiga alumna a qui estime moltíssim) i m’agradava la idea de representar en la taula les papallones, perquè crec que una eruga amaga en ella mateixa el cicle de la natura, la mort i el renaixement que implica la primavera.



Un grapat de pedres pintades. Les va agafar ella mateixa un dia al parc, és el primer que ha agafat per guardar i em sembla un primer tresor fantàstic per lluir a la nostra taula.




Un conte il·lustrat, sense textos, amb imatges de la primavera. Aquestos llibres son molt bonics i fantàstics per inventar històries. També podeu posar dibuixos, fotografies, postals… També hem posat una fadeta que tenia des fa molt de temps i que, com va plena de floretes, representa també la primavera.


Melina encara és menuda, però ens ha sorprès molt perquè s’acosta a la taula, saluda els ninotets, toca les pedretes i després torna a deixar-ho tot al seu lloc. Aquest és l’objectiu, que puga interaccionar amb la taula, però respectar l’espai.

Seguirem gaudint amb la nostra taula i us mostrarem què fem quan arribe l’estiu. De moment, benvinguda de nou, Persèfone!


dimecres, 8 de març de 2017

8 de març de 2017, Dia Internacional de la Dona

Feliç dia de la dona, Melina. Hui només puc desitjar-te una cosa, que tu necessites lluitar una miqueta menys. Mentre, jo continuaré fent-ho per les dues. 

T'estime més que al món sencer! 

dissabte, 4 de març de 2017

L'Odissea del Bexsero

Fa uns mesos decidírem finalment vacunar Melina contra el Meningococo B, la famosa “bexsero”. Ens va costar decidir-nos perquè el darrer any les informacions sobre aquesta vacuna han sigut prou confuses i fins i tot contradictòries. Alguns pediatres no la recomanaven perquè els seus beneficis no estaven suficientment comprovats i els seus possibles efectes secundaris no del tot clars. Nosaltres som partidaris de les vacunes, pensem que són beneficiones per a la nostra filla i per a la societat, perquè ajuden a erradicar malalties que, d’altra banda, podrien ser molt perilloses. Ara bé, confiem en les autoritats sanitàries i quan una vacuna no està al calendari oficial ens entren els dubtes.


Resultat d'imatges de meningococo b imagen
Resultat d'imatges de meningococo b imagen


Respecte a les vacunes ocorre al territori espanyol que cada comunitat autònoma té un calendari diferent i es pot donar el cas d’una família que es canvie de comunitat i, en el trànsit, “perda” vacunes i altres li siguen oferides dues voltes. Un despropòsit, però no l’únic.

Amb les vacunes fora de calendari és tot un despropòsit darrere un altre. En primer lloc, si una vacuna la recomanen, allò “normal” és posar-li-la a la teua filla, però resulta que pot costar molts diners i totes les famílies no poden permetre’s comprar-la. No era la sanitat universal i gratuïta? I com és que vacunes contra malalties que poden ser perilloses no estan a l’abast de tothom?
Però a més, amb la famosa bexsero passa altra cosa: no hi ha prou suministre. Vas a la farmàcia i t’has de posar en llista d’espera, ara mateix, fins i tot de sis mesos, nosaltres ja en portem tres. I aquesta setmana ens hem assabentat de per què la llista és tan lenta. Les farmàcies, contra les recomanacions de l’AEP i altres organismes, venen les dosis quan tenen totes les que necessita un xiquet. Si són menors d’un any, necessiten tres dosis, doncs fins que no tenen les tres, no t’avisen. Això ens han contestat aquest matí en una farmàcia d’Alboraia, que ens avisaran quan tinguen les dos que ens calen. Jo, sorpresa, li he preguntat a la farmacèutica si no era millor anar repartint les dosis que arriben, ja que entre una i altra cal que passen, com a mínim (no màxim), dos mesos. Si anem repartint, més xiquets hi haurà vacunats, és a dir, protegits, és a dir, que la malaltia estarà més controlada i això és bo per a tots, no? No hi ha prou suministre o estem jugant a “sálvese quien pueda”? La resposta m’ha deixat bocabadada: “tothom no és de la mateixa opinió i a més, amb aquest tema hi ha molta histèria”. Perdó? Histèria? I si hi ha histèria, no és tasca del professional tranquil·litzar els pares, assegurar-los que tindran les dosis següents quan siga el moment i garantitzar que quanta més població possible estiga protegida?

Potser al cap i a la fi aquesta no és la qüestió, les farmàcies fan allò que més els convé. Potser la veritable qüestió és, d’una banda, per què una vacuna important no està al calendari oficial (és a dir, que la gestionen els Centres de Salut) i, més enllà, per què la farmàcia no està gestionada per l’Estat i els medicaments suministrats directament pels centres de salut, en les dosis adeqüades i a les persones que els necessiten.

dijous, 19 de gener de 2017

Lorilori i els rols de gènere

Em sente de nou davant l’ordinador després d’un mes i mig, per posar un granet més de sorra a l’univers virtual de mares blogueres. Després del Nadal i d’una mudança (amb bebè, que té més mèrit), vull compartir amb vosaltres el debat intern que porte des fa algun temps sobre el joc simbòlic i els rols de gènere.

Per tots és sabut que el joc simbòlic aporta múltiples beneficis als xiquets ja que consisteix, bàsicament, en reproduir de manera lúdica les diverses situacions i rols de la vida quotidiana. És joc simbòlic jugar a les casetes, a les compres, a metges, etc. Melina encara és massa menuda per a aquestes coses, però sí comença a imitar els adults, si té a mà un drapet neteja la taula, intenta posar-se els calcetins, es renta a la banyera, i darrerament hem introduït una rutina a l’hora d’anar a dormir per tal que ella puga avançar què és el que ve després i es vaja preparant. Es tracta que, després de sopar, donem les bones nits a dos micos de peluix amb els que juga molt i els gitem a dormir en un llitet, els tapem i apaguem una llum del menjador.

Doncs bé, vaig pensar que era un bon moment per introduir una nina, ja que pensava que ella ja estava preparada. Si Melina fora un xiquet, no hauria tingut cap problema, però no volia caure en el tòpic de “les xiquetes juguen amb nines”. No volem que els joguets, a casa, reproduïsquen cap rol de gènere tradicional, perquè volem que es desenvolupe lliurement, sense que ningú li diga a què ha de jugar o a què no pel fet de ser una xiqueta. Finalment, vaig a arribar a la conclusió que aquestos tòpics estan presents a la societat, però no a la nostra casa. Ella veu que tots dos, papà i mamà, cuinem, netegem i ens fem càrrec d’ella, per tant, regalar-li una nina només podia ser beneficiós. També té pilotes, un cotxet o un tren, jocs de construcció, instruments, etc. Així que hem decidit que tinga els joguets que pensem que siguen bons, independentment de per a qui els destine la indústria de la joguina i el capitalisme i masclisme imperants. Ella no té la culpa i no té per què perdre’s res.

Dit açò, vaig decidir fer-li jo mateixa la seua primera nina, i vaig triar un tutorial de nina tipus Waldorf per a començar. Les nines Waldorf estan fetes a mà, amb materials naturals com la llana i el cotó i tenen l’expressió de la cara molt poc marcada, perquè d’aquesta manera els xiquets poden jugar més lliurement, sense condicionaments emocionals, i desenvolupar la seua afectivitat i fantasia. Les nines Waldorf més aconseguides reprodueixen les proporcions dels bebès i xiquets reals, açò els ajuda a identificar-se amb elles i a conèixer millor el seu propi cos. Ací teniu un enllaç amb tutorial sobre les nines Waldorf i les seues funcions en el desenvolupament emocional dels xiquets i, per si us animeu, en aquesta web teniu els tutorials que jo he seguit.


L'inici del cap de Lorilori. La part més complicada. 

Esculpint el nas.


Preparant els cabells

Algunes setmanes després d’investigar per internet i comprar els materials, prengué forma la nostra Lorilori. El seu nom és un sorollet que Melina repeteix a voltes, com cantant, i que ens fa molta gràcia. Lorilori ha arribat, i ha triomfat. No és perfecta, té moltes cosetes que millorar, però quan la veure Melina, l’abraçà i la plenà de besets. No hi ha millor recompensa!



¡Lorilori!


Και τώρα, με την βοήθεια της ελληνικών καθηγήτρια μου, την Ειρήνη, έχω μεταφραστεί το κείμενο. :) 

Κάθομαι μπροστά στον υπολογιστή μετά από ενάμιση μήνα, για να βάλω άλλο ένα κόκκο άμμου στο εικονικό σύμπαν των μπλόγκερ μαμάδων. Μετά τα Χριστούγγενα και μία μετακόμιση (με ένα μωρό, που είναι πιο δύσκολο), θέλω να μοιραστώ με εσάς την εσωτερική σύγκρουση που έχω εδώ και κάποιο καιρό σχετικά με το συμβολικό παιχνίδι και τους ρόλος των φύλων.

Όλοι γνωρίζουμε ότι το συμβολικό παιχνίδι προσφέρει πολλά οφέλη στα παιδιά, γιατί αποτελείται, βασικά, από την αναπαραγωγή, με τρόπο παιχνιδιάρικο, των διαφορετικών καταστάσεων και ρόλων της καθημερινής ζωής. Είναι συμβολικό παιχνίδι όταν παίζουν τα σπιτάκια, τα ψώνια, τούς γιατρούς, κτλ. Η Μελίνα είναι ακόμα πολύ μικρή για αυτά τα πράγματα, αλλά έχει ήδη αρχίσει να μιμείται τους ενήλικες: αν έχει πρόσβαση σε ένα πανί, καθαρίζει το τραπέζι, προσπαθεί να βάλει τις κάλτσες της, να πλυθεί στην μπανιέρα, και τελευταία έχουμε εισαγάγει μία συνήθεια την ώρα του ύπνου για να ξέρει τι ακολουθεί μετά και να ετοιμαστεί.  Μετά το βραδινό, λέμε “καληνύχτα” στα δύο μαϊμουδάκια, με τα οποία παίζει πολύ, και τα βάζουμε να κοιμηθούν στο κρεβατάκι τους, τα σκεπάζουμε και σβύνουμε το φως του σαλονιού.

Λοιπόν, σκέφτηκα ότι ήταν καλή στιγμή για να της δώσουμε μία κούκλα, γιατί θεώρισα ότι ήταν έτοιμη. Αν η Μελίνα ήταν αγόρι, δεν θα υπήρχε κανένα πρόβλημα, αλλά δεν ήθελα να πέσω στην κοινοτοπία “τα κορίτσια παίζουν με κούκλες”. Δεν θέλουμε τα παιχνίδια, στο σπίτι μας, να αναπαράγουν κανένα παραδοσιακό ρόλο φύλων, γιατί θέλουμε η Μελίνα να αναπτύσσεται ελεύθερα, χωρίς κανένας να της λέει τι πρέπει να παίζει ή τι όχι, λόγο του ότι είναι κορίτσι. Τελικά, έφτασα στο συμπέρασμα ότι αυτές οι κοινοτοπίες είναι παρούσες στην κοινωνία, αλλά όχι στο σπίτι μας. Εκείνη βλέπει ότι και οι δύο μας, και ο μπαμπάς και η μαμά, μαγειρεύουμε, καθαρίζουμε και την προσέχουμε, γι’αυτό, το να της χαρίσουμε μία κούκλα δεν μπορεί να είναι τίποτε άλλο από ωφέλιμο. Έχει επίσης μπάλες, ένα αυτοκινητάκι ή ένα τρένο, κατασκευές, μουσικά όργανα, κτλ. Έτσι, αποφασίσαμε να έχει τα παιχνιδάκια που θεωρούμε ότι είναι καλά, ανεξάρτητα από για ποιους τα προορίζουν η βιομηχανία παιχνιδιών, ο καπιταλισμός και η φαλλοκρατία που επικρατούν. Εκείνη δε φταίει σε τίποτα και δεν υπάρχει λόγος να στερηθεί τίποτα.

Έτσι, αποφάσισα να της φτιάξω εγώ την πρώτη της κούκλα, και διάλεξα να κάνω μία κούκλα Waldorf για αρχή. Οι κούκλες Waldorf είναι φτιαγμένες στο χέρι, με φυσικά υλικά όπως το μαλλί και το βαμβάκι και έχουν την έκφραση του προσώπου πολύ λίγο μαρκαρισμένη, γιατί έτσι τα παιδιά μπορούν να παίξουν πιo ελεύθερα, χωρίς συναισθηματικούς περιορισμούς, και αναπτύσσουν τη συναισθηματικότητα και τη φαντασία τους. Οι πιό πετυχημένες κούκλες Waldorf αναπαραστούν της διαστάσεις των αληθηνών μωρών και παιδιών γιατί αυτό τα βοηθάει να ταυτιστούν με τις κούκλες και να γνωρίσουν καλύτερα το σώμα τους. Εδώ έχετε ένα σύνδεσμο με οδηγίες για τις κούκλες Waldorf και τις λειτουργίες τους στην συναισθηματική ανάπτυξη των παιδιών και, αν έχετε όρεξη, σ’αυτή την σελίδα έχετε τις οδηγίες που εγώ ακολούθησα.

Λίγες εβδομάδες αφού ερεύνησα στο ίντερνετ και αγόρασα τα υλικά, άρχισε να παίρνει ζωή η Lorilori μας. Το όνομα της είναι ένας ήχος που η Μελίνα επαναλαμβάνει μερικές φορές, σαν να τραγουδάει, και μας διασκεδάζει πολύ. H Lorilori έφτασε και θριάμβευσε. Δεν είναι τέλεια, έχει πολλά πραγματάκια να βελτιώσει, αλλά όταν η Μελίνα την είδε, την αγκάλιασε και την γέμισε με φιλάκια. Δεν υπάρχει καλύτερη ανταμοιβή!







dijous, 1 de desembre de 2016

Moltes felicitats, Melina!

Hui és un dia molt especial, perquè hui, Melina, fas un any. Un any al món, un any de carícies, besos, abraçades i mamella, un any de moments únics i inoblidables, alguns complicats, però molts més fantàstics.

Fa un any a aquestes hores, la comare va dir “anem a parir”, i tot es desenvolupà com en un somni. (Curiós plural majestàtic, per cert, com que “anem”? La única que va parir vaig ser jo!). Dues espentes, “ja es veu el cap… hi ha un muscle fora…” i en uns segons et tenia damunt de mi. Sentir el teu calor, la teua pell, tocar les teues manetes per primera volta va ser com viure un miracle, com si tots els déus, per un moment, només estigueren pendents de nosaltres dues.

Hui, que és dia de regals, em reafirme en negar que tu sigues un regal per a ningú, sé que qui ho diu, ho fa amb carinyo, però no, tu no eres cap objecte, cap nina. El que sí és un regal és tenir el plaer de conèixer-te, que hages arribat a les nostres vides i les hages plenat d’eixes rialles contagioses, que fan cosquerelles a l’ànima, de petorretes, “tatatata”, “papapapa”, “olioli” i eixos “mmmmmammma” que em reconcilien amb l’univers. Descobrir el món amb tu és la major aventura que he viscut mai; ara, veig i escolte moltes més coses gràcies a tu, m’adone que hi ha música perquè has començat a ballar, veig els gossos i els pardalets perquè els saludes amb la mà, gràcies a tu, estic més viva (i més desperta, sobretot per les nits!!).

En aquest any, hem aprés moltes coses, tu ja quasi menges sola, gateges més ràpid del que nosaltres podem seguir-te, estàs a punt de parlar i caminar. Però nosaltres, nosaltres hem aprés molt més! A jugar a “vine, vine… me’n vaig”, a fer pessigolles al meliquet (“quequequet per a tu), a donar mil tipus nous de besos sonors i divertits, a estar “sense fer res”, perquè ens vols a prop per a jugar sola, a comunicar-nos sense paraules i a estimar com mai hauríem imaginat que podíem fer-ho.


Gràcies, preciosa, per haver-me fet la teua mare i per recordar-me cada dia quines són les coses vertaderament importants. Desitge que no perdes mai l’alegria i que continues saludant el dia, la gent i la vida amb la mateixa emoció que ho fas ara. T’estime més que al món sencer!


Χρόνια πολλά, Μελινάκι!!

dimarts, 1 de novembre de 2016

El meu part: dues cicatrius

Hui Melina fa onze mesos i m’he proposat abordar un tema que em ronda pel cap des que vaig començar el bloc i mai no m’he atrevit a posar per escrit, potser per por a enfrontar-me a la meua pròpia ferida, que roman oberta des de l’u de desembre de 2015, però és ja moment de fer la necessària catarsi i arribar neta al seu primer aniversari.
El part és un d’eixos moments transcendentals de la vida, un moment en què una dona esdevé mare i una persona arriba al món. El dia que vaig parir Melina m’hauria agradat sentir-me poderosa, activa, coprotagonista del naixement de la meua filla, partícip d’un moment màgic. Però no em vaig sentir així, sinò més bé ignorada, infantilitzada, fins i tot humiliada i violentada. L’epidural estava tan forta que no vaig sentir res en l’expulsiu, ni una contracció, ni tan sols el moment en què la meua filla eixia del meu cos, i no m’ho perdone. Vaig ser només una pacient més, un número d’habitació en un hospital amb molta feina.
Primer, la ginecòloga que duia l’embaràs, en preguntar-li sobre el pla de part, ens amollà un “sí, bueno, eso está muy bien pero luego se hará lo que se tenga que hacer”. Després, al ginecòleg que em va explorar per veure si estava dilatada no li va importar que estiguera nerviosa, em va apressar a relaxar-me “perquè no li deixava fer la seua feina”, em va practicar un tacte vaginal amb tant de dolor que vaig cridar, em va amenaçar diguent-me “pues esto no es nada, préparate porque abajo (en dilatació) van con la guadaña” i a continuació li demanà a l’estudiant que em repetira l’exploració. La primera comare que ens va atendre, parlant de les meues preferències quant al part, em digué que actuara de pacient i la deixara fer de comare, com si jo no tinguera res a dir en el meu part!. Després, quan pensava que potser seria cesària, va informar abans ma mare, que estava fora, que a mi, que estava parint. La segona comare, que ens assistí durant l’expulsiu (en posició de litotomia sense cap opció), després de deixar-nos sols una hora espentant sense saber com fer-ho, em practicà una episiotomia sense preguntar-me, la maniobra Kristeller (contraindicada per l’OMS i el Ministeri de Sanitat en les seues recomanacions per a un part normal), no m’oferí un espill per veure nàixer la xiqueta ni incorporar-me en el moment de traure-la, sols ens deixà fer pell amb pell durant un quart d’hora i ni tan sols ens donà l’enhorabona. La gent entrava i eixia de la sala del part sense importar que jo estiguera nua, les necessitats afectives d’un bebè que acaba de nàixer, el terratrèmol emocional que viuen els pares… Ningú et pregunta mai com et sents, sols et prenen la temperatura i la tensió, però no hi ha cap atenció a les emocions ni els sentiments. Sols els dies del postpart, les infermeres de la sala es preocuparen per com em trobava. Del part tinc dues cicatrius: una episiotomia que està pràcticament recuperada i una ferida a l’ànima, per tot allò que no vaig experimentar i que mai ningú podrà tornar-me.
En aquesta societat on tot està medicalitzat, parir en casa sona a hippies inconscients, quan és pràctica habitual en alguns països del nostre entorn, fins i tot coberta per la seguretat social. Nosaltres triàrem tenir Melina en un hospital deixant-nos dur per les pressions socials i familiars, jo no vaig llegir massa perquè sabia que, quanta més informació tinguera, més frustrada em sentiria després, i no em vaig enganyar. Tenim tanta por al dolor (jo la primera), que no confiem en la natura, en el nostre cos, i ens perdem sensacions transcendentals de la vida.
La nostra societat occidental, capitalista, ràpida i insensible ha perdut els ritus de pas. El naixement, la primera menstruació, la mort… són trànsits que marquen un moment de canvi en les nostres vides, ens fan créixer i conèixer-nos a nosaltres mateixos. Però si els ignorem, si els mecanitzem i embolcallem d’indiferència, ens allunyem de la nostra essència i perdem la nostra humanitat.