dimecres, 19 de juliol de 2017

Posidó a la taula d'estiu

Encara que no havia fet aquesta entrada, amb el solstici va arribar l'estiu a la nostra taula d'estacions. Després de la inauguració en primavera, la nostra taula ha anat rebent diversos elements fins que canviarem les teles i els colors, i li donarem forma a la nova estació.
Ja us vaig explicar en què consisteixen les taules d'estacions Waldorf i com nosaltres estem elaborant la nostra particular taula mitològica en el post sobre la primavera. Doncs bé, amb l’estiu, hem vestit la taula de mar i, com no podia ser d’altra manera, Posidó ha vingut per a quedar-se.


Tenim dues figures de llana cardada: Posidó i una nereida o sirena (la polèmica està servida: les sirenes d’Homer són éssers amb cap de dóna i cos d’au; les nereides, divinitats marines filles de Nereu i Dòride, netes d’Oceà, es representen com a jovenetes o amb cos de dona i cua de peix, segons autors i tradicions. Promet dedicar-m’hi quan trobe una mica de temps. Mentre, podeu llegir alguna cosa més sobre el tema ací).

Posidó és el déu del mar a la mitologia grega (Neptú a la llatina), però també és el responsable dels terratrèmols, no en va Homer l’anomenava “qui fa tremolar la terra”.





Tenim també, com a elements de la natura, un recipient amb sorra, pedres i petxinetes que nosaltres mateixos agafarem a la platja. I una pinya que Melina va trobar al parc i sense dir-li res la va posar a la taula. Les pinyes em recorden els estius de quan era menuda, perquè passàvem prou de temps a “la caseta del bosc” dels meus iaios, que estava plena de pins, i em va agradar que ella també, a la seua manera, l’associara a l’estiu.


Hi ha alguns elements que ja estaven a la taula de primavera, com Persèfone, que s’ha quedat perquè fins la tardor no baixarà a l’Hades o els nanets, que a Melina li encanten i ara s’ho passen d’allò més bé a un balancí que els hem improvisat amb una peça de l’arc de Sant Martí.

 






La família de “pegdolls” ha canviat el seu vestuari i s’ha cobert amb els colors de l’estació: els grocs i rojos del foc i el sol, el blau del mar, peixos i una estrella de mar.


I, per últim, hem canviat de llibre. Aquest, també de Gerda Muller, és un llibre sense text, ple d’il·lustracions inspiradores i perfecte per a la taula d’estacions.


 I vosaltres, teniu taula d’estacions, com és ara a l’estiu?



dimecres, 12 de juliol de 2017

Per què parlem així als xiquets?

Reconec que em resulta irritant escoltar com, especialment les persones grans, parlen als xiquets d’una manera tan artificial i que, segons el meu parer, no els aporta res ni els ajuda en l’adquisició del llenguatge. Tot allò que els diuen, en un to de veu més agut del normal, està ple de diminutius, onomatopeies i usos estranys de les persones verbals.



Un dels trets d’aquesta parla infantilitzada és l’ús constant de la tercera persona per a referir-se a la primera i la segona. Per exemple, “la iaia se’n va a comprar”, per “me’n vaig a comprar” o “açò és per a la nena” en voltes de “açò és per a tu”. S’empren també moltes onomatopeies per substituir substantius: “guaguau” (gos), “brumm” (cotxe o moto), “papa” (menjar) o, la que més em trau de polleguera, “caca”, per a qualsevol cosa que hi haja en terra. Reconec que em posa molt nerviosa, perquè per a mi és parlar-li com si fora ximple, però comence a pensar que una cosa tan generalitzada pot tenir alguna explicació antropològico-lingüística.



Melina ha començat a emprar el pronom “tu” per a referir-se a ella mateixa. Ho fa per imitació i em meravella que haja fet l’associació mental que “tu” és ella, quan l’escolta de continu per referir-se a diverses persones.  Ja és prou complexe el nostre sistema pronominal flexiu, com per a parlar-li malament. Jo mateixa a voltes, inconscientment, li parle de mi en tercera persona. No serà millor extremar la correcció lingüística per tal que, a poc a poc, vaja interioritzant la nostra gramàtica i aprenga a emprar bé la llengua?


Algunes teories que em venen al cap o que he escoltat a amics i familiars sobre aquestos usos del llenguatge són les següents: potser l’ús de la tercera persona és un intent inconscient de reproduir el seu punt de vista? És possible que l’abús d’onomatopeies oculte la voluntat de facilitar-los l’accés al llenguatge? Potser, en definitiva, tractem d’imitar el llenguatge dels xiquets menuts per tal d’acostar-nos emocionalment a ells i el seu món? O tot açò, en definitiva, no és més que una costum cultural, transmesa de generació en generació que no aporta res als bebès, com tantes altres coses que “sempre s’han fet així” i que continuarem repetint si no comencem a qüestionar-nos-les?

Escric aquest article a l’inrevés, a manera d’hipòtesi a priori i no de conclusió després d’una investigació sobre el tema, així que, com sempre, agraisc el feedback i espere les vostres aportacions il·luminadores. :)

dimecres, 5 de juliol de 2017

"Como decíamos ayer..."

Hui és final d’etapa. Demà m’incorpore oficialment a la feina i el proper curs Melina començarà l’escoleta. El sentiment és estrany, d’una banda tinc alguns dubtes sobre si serà o no la millor decisió (si s’adaptarà, si m’adaptaré, si no ens trobarem massa a faltar…) però com que el dubte és inherent a la condició humana, entenc que és normal. Allò que més em dol de tot és haver d’introduir Melina, tan prematurament, en el ritme frenètic que ens imposa el capitalisme. D’altra banda, tinc ganes de reprendre allò que vaig deixar en suspensió fa any i mig. Encara que tornar a la feina no és un “como decíamos ayer*…”, perquè no ha sigut només un parèntesi de 19 mesos, jo no sóc la mateixa professora, perquè no sóc la mateixa persona que era abans del naixement de Melina. Vull pensar que he après molt en aquest temps, que he desenvolupat noves capacitats i que tanta lectura i tanta reflexió sobre el creixement emocional de les persones em fa més competent del que era abans.

Amb tot, estic absolutament convençuda que la decisió que prenguérem sobre la meua excedència va ser la correcta, que li hem permès a la menuda començar la vida una mica “salvatge”, penjada del meu pit i el meu maluc, sense horaris ni pressions, i això em fa sentir bé. Crec que el millor estil de criança és aquell que et permet seguir els teus instints, que et permet fluir amb la teua natura, siga aquesta la que siga, perquè d’aquesta manera es transmet també tranquil·litat als bebès, necessària per al seu correcte desenvolupament emocional. Em sent feliç d’haver aconseguit organitzar la meua vida per haver pogut ara estar aquest temps dedicada a Melina, i de tenir en tot moment el suport de la meua parella, perquè afortunadament, les decisions importants a casa es prenen entre dos i els primers mesos de criança, sense suport poden ser un infern.


Com diu Melina, “papà guapo”. Gràcies pel teu suport incondicional a la lactància materna i a mi, que tan bé em senta! Ah! I gràcies per les flors, que m’han recordat la primavera, perquè s’acaba una etapa, però comença una nova tant o més intensa i emocionant!




*Fray Luis de León va pronunciar aquesta frase en reicorporar-se a la seua càtedra a la Universitat de Salamanca després de cinc anys a presó.






dilluns, 22 de maig de 2017

A la recerca d'escoleta

Si tens fills menors de 3 anys aquesta època de l'any és moment de prendre decisions: si anirà o no a l'escoleta el curs vinent, i si la resposta és que sí, cal triar-la; o quins col·legis demanaràs si ha de començar ja "al cole dels grans", tema complicat també, ja que t'has d'estudiar la legislació per entendre tot allò dels punts, les ajudes de Conselleria, etc. Amb aquesta entrada m’agradaria compartir amb vosaltres el nostre procés de tria d'escoleta.


Amb un recent trasllat de domicili, la cosa es complicava, ja que en el nostre nou municipi no coneguem ningú i no teníem referències de cap centre d'educació infantil. Per a nosaltres, que des del seu primer minut de vida hem tractat de respectar-la al màxim, tractar-la com a una persona amb les seues necessitats emocionals i els seus propis ritmes, era molt important trobar un lloc on, si més no, combregaren amb el nostre estil de criança. Deixar la persona que més estimes en mans desconegudes és un salt de fe i cal, almenys, saber que els seus principis s'acosten als teus.

La distància a casa, la llengua vehicular, les fonts d'inspiració pedagògiques, la relació amb les famílies i, el que és més important, el respecte als xiquets, a les seues necessitats emocionals i al seu ritme maduratiu, són alguns dels barems per fer la tria. Però, com saps, en una visita breu, si el centre serà o no respectuós amb la teua filla?

Amb l’ajuda de la meua tribu, les “mares boges” del taller de lactància del Peset, elaboràrem una llista de preguntes que podien ajudar-nos en la tasca. Em van ajudar molt a sentir-me segura durant l'entrevista, perquè sabia que no oblidaríem res important. La compartisc amb vosaltres per si a algú li pot ser d’utilitat:


·         Filosofia educativa/de criança
·         Com és el periode d’adaptació
·         Control d’esfínters: com el treballen.
·         Tenen temps per al joc lliure?
·         Resolució de conflictes: com els gestionen.
·         Els “obliguen” a fer les activitats que es proposen a classe?
·         Empren llibres de text?
·         Com dormen?
·         Com dinen?
·         Ratio per grup.

He de dir que finalment va resultar molt fàcil la tria. Dels dos centres que visitàrem, un ens va agradar molt, el segon gens. Abans de fer cap pregunta, sols observar la persona, el seu to de veu, la seua manera de tractar Melina; escoltar el seu discurs, veure quins aspectes prioritzen en la seua presentació del centre, observar el centre, les aules, el pati, etc, ja et dóna una idea de com funcionen, una primera impressió que per a nosaltres va ser molt important.

En pocs mesos arriba per a Melina i per a mi el final d'una etapa, la de la fusió absoluta mare-bebé, la meua reincorporació a la feina i l'entrada de Melina a l'escoleta. El terratrèmol emocional que em suposa aquest fet el deixaré per a una altra ocasió, perquè ni tan sols sóc capaç de posar-ho per escrit, i tampoc entraré en el debat de si és bona o no l’escoleta per a un bebé. En el meu cas, tinc claríssim que Melina anirà a l’escoleta no perquè pensem que li cal, sinó perquè em cal a mi com a persona, necessite retrobar-me amb la dona que era abans del seu naixement i fusionar-la amb la dona que sóc ara. I confie que en el procés arribe a ser millor persona, millor professora i millor mare.

dilluns, 20 de març de 2017

La nostra taula de les estacions: Benvinguda, Persèfone!


Hui ja podem dir-ho, ja és primavera!

Tot i que físicament mai m’ha caigut massa bé, m’encisa aquest moment de l'any. Torna a calfar el sol, torna la mànega curta, la natura s’ompli de color… torna la vida. Amb la perspectiva del bon temps, la meua creativitat augmenta i estic mentalment més activa, amb mil projectes al cap.

Enguany, que estic descobrint la pedagogia Waldorf, volia començar amb Melina una taula de les estacions. Podeu llegir més sobre les taules d’estacions ací o ací. Es tracta, en resum, de dedicar un lloc especial per a representar, dins de casa (o l’escoleta) què està passant en la natura: unes teles per decorar amb els colors de l’estació, algunes figuretes que representen animals, plantes, personatges o festes i els “tresors” que els més menuts troben a la natura, com ara pedres, fulles, flors, pinyes, conxes, etc.

Nosaltres hem decidit començar aquest projecte, que em sembla preciós, a la nostra manera particular. M’agrada pel que significa de connexió amb la natura, perquè pot ser una altra forma d’alliberar la nostra creativitat, pot donar peu a fer coses juntes i perquè és una excusa fantàstica per introduir alguns elements de la mitologia clàssica. La taula d’estacions Waldorf incorpora uns personatges que apareixen als contes Waldorf i representen diversos fenòmens naturals, com el rei Hivern, la mare escarxa, etc. Són molt bonics, però gens mediterranis i qui em coneix sap que la meua vida no tindria sentit sense l’antiguitat clàssica, perquè he crescut amb ella i he acabat convertint-la en la meua professió. No puc no presentar-li-la a Melina, encara que ella decidirà si li interessa o no…

Doncs bé, hem començat per la primavera, que és el principi, άνοιξη (/άnixi/) en grec, que significa “obertura”. La vida s’obri pas de nou. A la mitologia grega, el mite de Deméter i Persèfone serveix per explicar les estacions. Els misteris d’Eleusis, que recreen el mite de les dues deesses, eren una de les manifestacions religioses més importants de l’Atenes clàssica. Si us interessa el tema, us deixe uns fragments de l’himne homèric a Demèter, en ell s’explica com Hades segresta Persèfone, Demèter entristeix tant que oblida tenir cura de la terra, i apareix l’hivern. Quan Persèfone torna a casa de sa mare, per passar sis mesos amb ella, Demèter permet que torne la vida a la natura.

Aquesta és la nostra taula de Primavera:



A poc a poc, des que decidírem fer la taula, han anat apareixent en ella una sèrie d'elements fins que, aquest matí, hem posat Persèfone. Cada dia pel matí saludem la taula i li explique a Melina alguna cosa sobre ella.

Què tenim en la taula:

Unes branques d'olivera i romaní. Molt mediterrani. Representen la natura més salvatge i la deesa Atenea. Per què? Perquè m'agraden!

Unes floretes artificials que teníem per casa i que ens va parèixer que li van bé.

   

La família Primavera. Es tracta d’un joc de “peg dolls”, ninotets de fusta d’una sola peça que es poden pintar, vestir o decorar al gust. Jo els he pintat amb aquarel·les dels colors de la primavera.




Dos nanets del bosc de tela suau. Són comprats, però em van semblar molt tendres i a Melina li encanten.




Demèter. Aquesta figura de taula està feta amb llana cardada, amb la tècnica del feltrat en sec. Per fer-la, he seguit aquest tutorial de la Mare Rosada i l’he personalitzat canviant la capa per una espècie d’himàtion i afegint-li un ram de blat a les mans. Demèter serà per a nosaltres la Mare Terra, estarà sempre present, però anirà canviant la seua indumentària segons l’estat d’ànim de la natura.






Persèfone. Està feta amb un kit per fer una fada Waldorf i aquest tutorial, sols que jo l’he feta sense ales. M’agraden molt aquestes fades i crec que representen molt bé la innocència de Persèfone.


Dues papallones: en aquest cas he improvisat. He fet el cos amb llana cardada i les ales seguint la tècnica de les fades. A Melina li agrada molt el conte de l’Erugueta Goluda (que tenim en noruec, gràcies a una antiga alumna a qui estime moltíssim) i m’agradava la idea de representar en la taula les papallones, perquè crec que una eruga amaga en ella mateixa el cicle de la natura, la mort i el renaixement que implica la primavera.



Un grapat de pedres pintades. Les va agafar ella mateixa un dia al parc, és el primer que ha agafat per guardar i em sembla un primer tresor fantàstic per lluir a la nostra taula.




Un conte il·lustrat, sense textos, amb imatges de la primavera. Aquestos llibres son molt bonics i fantàstics per inventar històries. També podeu posar dibuixos, fotografies, postals… També hem posat una fadeta que tenia des fa molt de temps i que, com va plena de floretes, representa també la primavera.


Melina encara és menuda, però ens ha sorprès molt perquè s’acosta a la taula, saluda els ninotets, toca les pedretes i després torna a deixar-ho tot al seu lloc. Aquest és l’objectiu, que puga interaccionar amb la taula, però respectar l’espai.

Seguirem gaudint amb la nostra taula i us mostrarem què fem quan arribe l’estiu. De moment, benvinguda de nou, Persèfone!


dimecres, 8 de març de 2017

8 de març de 2017, Dia Internacional de la Dona

Feliç dia de la dona, Melina. Hui només puc desitjar-te una cosa, que tu necessites lluitar una miqueta menys. Mentre, jo continuaré fent-ho per les dues. 

T'estime més que al món sencer! 

dissabte, 4 de març de 2017

L'Odissea del Bexsero

Fa uns mesos decidírem finalment vacunar Melina contra el Meningococo B, la famosa “bexsero”. Ens va costar decidir-nos perquè el darrer any les informacions sobre aquesta vacuna han sigut prou confuses i fins i tot contradictòries. Alguns pediatres no la recomanaven perquè els seus beneficis no estaven suficientment comprovats i els seus possibles efectes secundaris no del tot clars. Nosaltres som partidaris de les vacunes, pensem que són beneficiones per a la nostra filla i per a la societat, perquè ajuden a erradicar malalties que, d’altra banda, podrien ser molt perilloses. Ara bé, confiem en les autoritats sanitàries i quan una vacuna no està al calendari oficial ens entren els dubtes.


Resultat d'imatges de meningococo b imagen
Resultat d'imatges de meningococo b imagen


Respecte a les vacunes ocorre al territori espanyol que cada comunitat autònoma té un calendari diferent i es pot donar el cas d’una família que es canvie de comunitat i, en el trànsit, “perda” vacunes i altres li siguen oferides dues voltes. Un despropòsit, però no l’únic.

Amb les vacunes fora de calendari és tot un despropòsit darrere un altre. En primer lloc, si una vacuna la recomanen, allò “normal” és posar-li-la a la teua filla, però resulta que pot costar molts diners i totes les famílies no poden permetre’s comprar-la. No era la sanitat universal i gratuïta? I com és que vacunes contra malalties que poden ser perilloses no estan a l’abast de tothom?
Però a més, amb la famosa bexsero passa altra cosa: no hi ha prou suministre. Vas a la farmàcia i t’has de posar en llista d’espera, ara mateix, fins i tot de sis mesos, nosaltres ja en portem tres. I aquesta setmana ens hem assabentat de per què la llista és tan lenta. Les farmàcies, contra les recomanacions de l’AEP i altres organismes, venen les dosis quan tenen totes les que necessita un xiquet. Si són menors d’un any, necessiten tres dosis, doncs fins que no tenen les tres, no t’avisen. Això ens han contestat aquest matí en una farmàcia d’Alboraia, que ens avisaran quan tinguen les dos que ens calen. Jo, sorpresa, li he preguntat a la farmacèutica si no era millor anar repartint les dosis que arriben, ja que entre una i altra cal que passen, com a mínim (no màxim), dos mesos. Si anem repartint, més xiquets hi haurà vacunats, és a dir, protegits, és a dir, que la malaltia estarà més controlada i això és bo per a tots, no? No hi ha prou suministre o estem jugant a “sálvese quien pueda”? La resposta m’ha deixat bocabadada: “tothom no és de la mateixa opinió i a més, amb aquest tema hi ha molta histèria”. Perdó? Histèria? I si hi ha histèria, no és tasca del professional tranquil·litzar els pares, assegurar-los que tindran les dosis següents quan siga el moment i garantitzar que quanta més població possible estiga protegida?

Potser al cap i a la fi aquesta no és la qüestió, les farmàcies fan allò que més els convé. Potser la veritable qüestió és, d’una banda, per què una vacuna important no està al calendari oficial (és a dir, que la gestionen els Centres de Salut) i, més enllà, per què la farmàcia no està gestionada per l’Estat i els medicaments suministrats directament pels centres de salut, en les dosis adeqüades i a les persones que els necessiten.