La meua fàbrica de nines

Ja fa més de nou mesos des que vaig fer Lorilori, la meua primera nina. Des d’aquell moment les nines Waldorf han acompanyat les meues nits a les estonetes de sofà i sèrie després que Melina s’haja adormit. 

Aquesta darrera setmana dues amigues m’han preguntat per aquestes nines Waldorf, una d’elles em preguntà si tenia una fàbrica de nines i em va fer tanta gràcia la idea, que vaig pensar que era hora de dedicar-li al tema un altre post. 

Com ja sabeu, m’agrada molt fer manualitats, especialment tot allò que tinga a veure amb la tela, la llana, el cotó, el fil i les agulles. Em resulta molt estimulant física i emocionalment, el tacte dels materials naturals, l’estètica de la meua taula de treball on van succeint-se diverses combinacions de matèries primeres i colors que, poc a poc prenen forma, donen pas a un cos blanet que, després, esdevé una nina amb expressió i personalitat pròpia. Perquè cada nina és especial, és única i per a una persona diferent. 

Quan vaig acabar Lorilori van començar a arribar els primers encàrrecs. Des de llavors he fet dos bebès i cinc nines més, i altres quatre que tinc actualment a mitges. L’artesania difícilment pot ser un negoci quan et dediques a altres coses, perquè els materials són cars i la creació porta molt de temps, però és molt reconfortant saber que estàs fent un joguet especial per a un xiquet, que es convertirà en el seu company de jocs. Em sent una mica com Geppetto amb les seues titelles, perquè aquestes nines cobren vida i es fan un lloc al cor dels xiquets que desenvolupen amb elles les seues emocions i fan amb elles les seues primeres pràctiques de relacions afectives mitjançant el joc simbòlic. 

Tot i que alguns em seguiu a instagram o pinterest, vull fer recopilació de les nines que he fet fins ara, cadascuna amb la seua història. 

Les primeres nines que vaig fer per encàrrec anaren a la Domus Baebia, una grega i una romana vestides amb peple i estola.  Elles representen la conjunció de les meues grans passions, el món clàssic i les manualitats. 

A continuació vaig començar les nines per als xiquets de les meues companyes del taller de lactància,  des del principi em va fer molta il·lusió que confiaren en mi i em va agradar molt fer cada nina pensant en el xiquet que jugaria amb ella. A més, cadascuna porta roba feta a partir de roba dels propis xiquets, el que les fa encara més especials i personals. 

En primer lloc, la meua primera moreneta, amb cabells de llana de mohair. Gràcies a les teles i les llanes de Loralora, orgàniques i sense tints tòxics, les nines poden tenir qualsevol tonalitat de pell.  

Amb la mateixa tela per a la pell, vaig fer-li a Melina el seu bebè, la seua nina predilecta. El vaig fer amb un pijama de Melina de bebè, però de tant de jugar s'ha trencar i hui mateix li hem fet un nou pijama i gorret amb una tela preciosa de Mimidae. 

Després, el meu primer "xiquet", rosset i amb una tècnica diferent per a cosir els cabells.  Per a ell vaig fer un conjunt combinant la tela de dos pijametes de bebè. Un plaer! 

Una altra nina, de pell rosada i cabells de dos colors. També porta un vestit inspirat en un vestit de la xiqueta. 

Després vaig fer un altre bebè per a regalar, també amb un pijameta de quan Melina era menuda. Aquestos bebès són molt senzills, però blanets, molt agradables i amorosos i als xiquets tan xicotets els encanten. 

I aquestes són les nines que tinc entre mans. Quatre nines més per a quatre xiquets del taller. Poc a poc anirant prenint alé i esdevindran companyes de jocs. 

Us agraden? Quina és la vostra favorita? Els vostres fills juguen amb nines de tela? Conteu-me la vostra experiència! 

Com eduquem per a la pau?

En aquestos moments convulsos en què vivim, se’m plantegen molts dubtes existencials, sobre el present, el passat, el futur nostre i el de Melina… 

En la nostra societat de la informació, cada dia al nostre menjador hi ha imatges esfereïdores de violència, d’agressions terribles als drets humans per tot el planeta, en llocs llunyans a nosaltres. No seré jo qui negue que la informació és poder, però aquest goteig incessant té com a efecte col·lateral la normalització de la violència. 

Sols quan podem escoltar el colp, quan un amic ha hagut d’anar a urgències a per un part mèdic o quan veiem els nostres carrers tacats de sang, la violència es torna real i dol. Dol als budells, als ulls i a l’ànima. Mentre, Melina juga tranquil·la amb els seus nins de fusta, dóna mamelleta al seu bebè o se’m puja damunt diguent “tu, amb mamà”. I jo em pregunte: “ara, què li dic? Què li conteste quan em pregunte què ha passat o, pitjor, per què?”

Aquesta vesprada, parlant amb un bon amic, m’ha recordat la imperiosa necessitat d’educar per a la pau (gràcies, “Vin”). L’única manera de lluitar contra la violència és no provocar-la, no dessitjar-la, no sentir-la, cal educar en i per a la pau. Però… Això com es fa?

Com a mare i professora (i ex-periodista), em sent en la responsabilitat de posar el meu granet de sorra. Tracte d’aprendre sobre gestió emocional (que tanta falta fa per canalitzar la ràbia); intente respectar la meua filla i els meus alumnes perquè com a persones que són, ho mereixen sempre. La teoria la tinc prou clara, però el dia a dia és més complexe i a voltes ens sobrepassa. 

Hui, a classe, hem fet una pràctica de crítica constructiva. Ha sigut molt interessant, però hem evidenciat com de difícil pot ser i quant d’esforç costa no atacar l’altre, sinó proposar alternatives a allò que no ens agrada. Aquest ha sigut el meu granet de sorra de hui. Altres dies no m’eix ni la meitat de bé i acabe al llit pensant que cal fer molt més… 

Com eduquem per a la pau? Quan a mi mateixa em puja una calor (ràbia pura i dura) quasi irrefrenable en escoltar adolescents cridant consignes que busquen la provocació i la polèmica, però ells mateixos no saben ben bé d’on han eixit aquestes consignes. Com es fa per a no transmetre eixa ràbia, fer-la baixar i educar en la pau i no en l’acció-reacció més irracional?

Com eduquem per a la pau si nosaltres arroseguem una motxilla carregada d’hostilitats heretades? Com transmetre una herència més sana, més neta de rancúnies? 

Caldrà seguir lluitant des de la calma i anar trobant alternatives…

I vosaltres, com eduqueu per a la pau?

Dionís i la tardor

Ja quasi està ací octubre, ha arribat el solstici i la tardor ha inundat la nostra taula d’estacions. Com altres voltes, us la mostre per si us serveix d’inspiració, a nosaltres cada volta ens agrada més aquest recurs inspirat en la pedagogia Waldorf. 

Fa una setmana, entre Melina i jo guardàrem els personatges de la taula d’estiu i, juntes, canviàrem les teles que serveixen de base a la taula. Aquesta volta hem triat un verd, un roig-granate i un marró, els colors de la tardor al camp i a l’horta. 

A la taula tenim, com sempre, un llibre de Gerda Müller amb il·lustracions sobre l’estació i la família de peg-dolls de fusta, que s’ha vestit amb els colors adients. 

Fa uns dies arribaren a casa dos nanets nous, de color granate i taronja, que juguen sobre l’arc taronja de l’arc de San Martí. 

I tenim també alguns elements nous: un arbre, fet amb fil d’aram i llana cardada, que hem cobert amb algunes fulles seques que hem trobat al parc. Aquest arbre és possible que es quede a la taula i anirem canviant el seu “vestuari” quan vagen passant els mesos. 

I, com no podia ser d’altra manera, hi ha dos personatges de la mitologia clàssica. Aquesta volta, Dionís, el déu del vi (perquè ens acostem a la verema) i una mènade del seu sèguici.

   

Melina ha anat posant també una pinya, fulles, pedres i una carabassa de ganxet que li vaig fer quan era menuda i que va genial amb aquesta estació. 

Us agrada la nostra taula? I vosaltres, que hi ha a la vostra taula de tardor? 

Diccionari Melina-món

Melina ha començat a conjugar. No sé si brindarem amb cava el dia que faça la seua primera subordinada, però el desenvolupament del llenguatge em resulta fascinant i la seua mitja llengua em plena de tendresa. 

A més d’un imperatiu perfectament utilitzat, “alça”, “vine”, comença a emprar algunes primeres persones del plural “anem”, i les formes no personals del verb, quan li preguntes què fa “bevent”, “beure”, “jugant”... Tot un món de descobriments, aquest que obri l’ús dels verbs. La nostra llengua flexiva no ho posa fàcil als xiquets i més si, com ella, viuen en un entorn bilingüe, però ho està fent més que bé! 

No ha fet encara oracions pròpiament dites, però ja comença a fer frases cada volta més complexes: “tu bé” (“jo em pose bé”, amb un coixí, per exemple), “papà, vine aquí no” (entenem que vol dir “papà, no vingues aquí”, perquè estava al parc a una caseta xicoteta), “tu pa” (“jo vull pa”), etc. Aquesta etapa és genial! 

“Mami” - part del cos de la dona amb la qual allleta els fills.
“Ta mami” - si has pres d’una mamella, et queda encara una per tastar, “ta”.
“Abugàn!” - Joc infantil amb una rampa per on pots tirar-te a la de tres.
“Popò i ja/ mé i ja” - expressió negociadora per a aconseguir una mica més d’alguna cosa que vols.
“Vin, vin” - 2a persona del singular de l’imperatiu del verb “venir”.
“Larilari” - fruita verda, de tot l'any, que té una varietat “limonera”. Ara ja comença a dir “pira”.
“Tu” - Pronom de 1a persona del singular.
“Jo” - pronom de 2a persona del singular.
“Quina” - part de darrere del cos, que ens fa mal quan fem esforços o alcem pes.
“Coquí” - contrari de “gran” // objecte blanet que solem posar baix del cap per a dormir.
“Caco” - objecte amb rodes on posem la compra al supermercat
“cacó” - aparell que fa aire per estar fresquets en estiu // vehicle motoritzat per a llaurar el camp// estri de neteja que s’empra junt a la granera.
“Pi” - objecte de tela o plàstic que es posa al pit quan menja per no tacar-se.

Quina sort tenim de poder acompanyar-la en la seua adquisició del llenguatge, perquè veure el món amb els seus ulls ens el descobreix de nou!

El grup de mares al whatsapp

Marxant una (altra) de masclisme.

Melina encara no portava una setmana anant a l’escoleta, ni tan sols feia encara l’horari normal, perquè estàvem en la setmana d’adaptació (ja us contaré la nostra experiència en altre post) quan la mare d’un company de classe que no em coneix de res em demanà el mòbil per afegir-me al “grup de mamàs” del whatsapp. Li’l vaig donar i em digué que l’estava organitzant altra mare, que jo ni tan sols conec, i que li havia dit que faltava jo. 

Després, pensant a casa, vaig concloure que li donaria també el del papà, perquè si és un grup per a organitzar coses de l’escoleta, estaria bé estar els dos. Doncs quina va ser la meua sorpresa quan, a l’endemà, em trobe una tercera mare, que només conec de vista, i ve a recordar-me que sols falte jo al grup. Li vaig contestar “sí, entrarem els dos”, i es va girar com amb un ressort diguent-me, tota seriosa, “és que només estem nosaltres”. 

A mi aquestes coses em disparen totes les alarmes. Grup només de mares? Per què? No és per a organitzar-se amb els xiquets? I si un xiquet té dos pares, no poden entrar? O si té dues mares, entren les dos i jo no puc ficar a la meua parella? No entenc res. O potser no ho vull entendre perquè, per més que signa habitual, no em sembla gens normal. Aquestos no són els valors que volem transmetre a Melina. 

https://benegre.wordpress.com/2012/04/15/vinyeta-7-masclisme-classic/

Dubtes i més dubtes. Qüestió a banda són el tipus de relacions a què ens aboca el whatsapp. Aquestes mares van a trobar-se a la porta de l’escoleta a l’entrada i l’eixida dels xiquets i, per si fora poc, després també al parc. No es poden parlar les coses en persona? Si ja ens comuniquem amb la mestra mitjançant l’agenda dels xiquets, per a què necessitem un grup les mares? Digueu-me asocial, però jo no necessite fer-me amiga, d’una manera tan forçada, de les mares dels companys de Melina. Jo ja tinc els meus amics i, si hi ha sintonia i sorgeix amistat amb alguna mare, doncs genial, però no crec que necessitem fabricar-la d’una manera tan artificial, no? 

Tampoc vull que Melina siga “la de la mare rara que no vol entrar al grup”, però ja estem on no volíem estar. Les dones per inèrcia i els homes per passivitat, ambdues heretades, reproduïm tendències de generacions anteriors i, senyors i senyores, així no canviem res.

Què faig jo ara? Entre al grup? Demane que ens posen als dos, per coherència amb els nostres valors i principis i si no volen, passem del grup? Què bé em vindria Yoda, de dubtes plena estic.

Ritme setmanal, nova fase i nou cicle.

Comença el curs i, amb ell, Melina i jo canviem de fase. Jo torne a les aules i ella entra en elles per primera volta. Així, ambdues eixim del contínuum en el que entràrem amb el seu naixement i tornem al ritme setmanal que marca el nostre calendari laboral. Fins ara, els caps de setmana ja eren diferents, perquè papà estava a casa tot el temps, però ara les setmanes tindran un ritme més marcat i cada dia, les seues característiques. Per tot açò, i pensant que ella encara és massa menuda per entendre que dissabte i diumenge són diferents, i que dilluns cal tornar a la rutina, vaig decidir fer-li un material que li ajude a ser conscient d’aquest cicle de set dies, que estarà present la resta de la seua vida. 

Com en altres ocasions m’he inspirat en la pedagogia Waldorf perquè m’agrada molt la seua sensibilitat cap a les necessitats dels xiquets. Aquesta pedagogia insisteix molt en la repetició, en els cicles de la natura i també els cicles humans: el dia i la nit, les estacions, però també la setmana, són cercles que es succeeixen en la nostra vida quotidiana i que van més enllà d’un calendari de sobretaula amb numerets. La repetició ens dóna seguretat perquè ens permet saber què passarà després i aquesta seguretat és fonamental per a un correcte desenvolupament emocional. Podeu llegir més sobre els cicles annuals en la pedagogia Waldorf ací. 

A més, des de l’antiguitat, les persones han associat als dies de la setmana amb divinitats, colors, cereals, etc. Per a mi, com ja sabeu, és essencial la connexió amb la tradició grecollatina i no vull perdre oportunitats d'anar presentant a Melina les nostres arrels culturals. Si observem els noms dels dies en llatí, veurem a quines divinitats corresponen:

Dilluns - Dies Lunae - La lluna

Dimarts - Dies Martis - Mart, Ares en la mitologia grega, Déu de la guerra

Dimecres - Dies Mercurii - Mercuri, Hermes en grec, Déu missatger, dels camins, el comerç i els lladres. 

Dijous - Dies Jovi - Júpiter, Zeus en grec, Déu del cel i sobirà dels déus olímpics. 

Divendres - Dies Veneris - Venus, Afrodita per als grecs, deessa de l’amor, el sexe i la bellesa. 

Dissabte - Dies Saturni - Saturn, Cronos per als grecs, Tità relacionat amb el temps

Diumenge - Dies Solis - el Sol. 

Amb tot açò, un còctel de Waldorf i mitologia clàssica, vaig dissenyar el nostre particular calendari setmana. Per si us animeu a fer-ne un, us explique com l'hem fet amb uns senzills materials: figuretes de fusta, un plat de fusta (dels de servir polp),  aquarel·les i feltre. 

Cada dia té un color associat (hem seguit Waldorf) i també una divinitat de la mitologia grecorromana, que hem representat amb un dibuixet en les figuretes. 

He volgut marcar, també, quins dies hi ha col·legi i quins no amb unes motxilles de feltre. Així, tot és més visual i fàcil d'entendre per a Melina. 

I aquest és el resultat final:

Cada nit, per poder anticipar la informació, posarem al centre del plat el ninotet corresponent a l'endemà i li explicarem a Melina què “toca”, si hi ha escoleta o no, qui la porta i l’arreplega, si tenim música o alguna altra activitat setmanal. Així, poc a poc, anirà entenent que aquest cicle es repeteix una i altra volta durant moltes setmanes i li serà més fàcil adaptar-se al ritme. 

Pensem que és un material molt versàtil i que pot funcionar amb diverses edats, segons l’ús que es faça d’ell. 

I vosaltres, teniu algun calendari per treballar el temps amb els vostres fills? 

Carta al món: l'inici de l'escoleta

Estimats tots,

Estimats familiars, amics, veïns, depenents de les tendes, gent amb qui coincidim en la cua del supermercat. Sí, dilluns Melina comença l’escoleta. I sí, sóc d’eixes mares que no pensen que els xiquets necessiten “socialitzar” abans dels tres o quatre anys, no sense un adult de referència a prop, d’eixes mares que no creuen que l’escoleta “els espabile”, ni els ensenye a compartir o a tolerar la frustració, ni coses per l’estil. Estic convençuda que Melina no necessita l’escoleta, la necessite jo. Perquè vull tornar a treballar, recuperar una part de la meua vida que he deixat en “stand by” i tornar a ser la professora de grec i llatí enamorada de la seua feina.

Però és un moment difícil, perquè deixarem d’estar tot el dia juntes, deixaré de saber si està bé o em necessita. És més, sé que em necessitarà i no estaré, que em trobarà a faltar i no estaré, que 16 xiquets de dos anys en un aula quatre hores amb només un adult no és la situació ideal per a qui només està començant a descobrir el món. I tot això em provoca sentiments encontrats, no de culpabilitat, però sí de responsabilitat, i patiment, perquè és allò que més estime en el món i sé que fins que s’adapte, ho passarà malament, i d’inseguretat, perquè no sé si sabré acompanyar-la com necessita per superar aquesta fase de la millor manera possible.

Potser no esteu d'acord amb mi, i teniu dret. En açò de la criança, amb uns límits, clar, hi ha moltes maneres de fer-ho bé. Hi ha una cosa en la què sí estic d'acord, a Melina no li ajuda que els seus pares ho passen malament, el problema es que una persona no està bé perquè li ho diguen des de fora, sinó perquè troba l'equilibri intern, i en això estic treballant. Sé que us interesseu per nosaltres, que ho feu amb bona voluntat, tal volta per parlar d’alguna cosa, tal volta perquè tothom parla del mateix, encara que a setembre passen més coses a més de la tornada al cole. Però no ajudeu. Amb aquestes frases que pretenen llevar-li importància al tema, no m’arriba ajuda, sinó la veu del capitalisme que em diu: "la teua filla és força de treball i quant abans s'acostume, millor". No necessite justificar el fet de dur-la a l’escoleta, perquè la decisió està presa i meditada. “Ho vas a fer bé” és més que suficient. Sé que aquesta entrada potser sona massa dura, però és que aquest moment és dur, ho estic passant malament i furgar en la ferida no ajuda a curar-la.

Gràcies.

Posidó a la taula d'estiu

Encara que no havia fet aquesta entrada, amb el solstici va arribar l'estiu a la nostra taula d'estacions. Després de la inauguració en primavera, la nostra taula ha anat rebent diversos elements fins que canviarem les teles i els colors, i li donarem forma a la nova estació.

Ja us vaig explicar en què consisteixen les taules d'estacions Waldorf i com nosaltres estem elaborant la nostra particular taula mitològica en el post sobre la primavera. Doncs bé, amb l’estiu, hem vestit la taula de mar i, com no podia ser d’altra manera, Posidó ha vingut per a quedar-se.

Tenim dues figures de llana cardada: Posidó i una nereida o sirena (la polèmica està servida: les sirenes d’Homer són éssers amb cap de dóna i cos d’au; les nereides, divinitats marines filles de Nereu i Dòride, netes d’Oceà, es representen com a jovenetes o amb cos de dona i cua de peix, segons autors i tradicions. Promet dedicar-m’hi quan trobe una mica de temps. Mentre, podeu llegir alguna cosa més sobre el tema ací).

Posidó és el déu del mar a la mitologia grega (Neptú a la llatina), però també és el responsable dels terratrèmols, no en va Homer l’anomenava “qui fa tremolar la terra”.

Tenim també, com a elements de la natura, un recipient amb sorra, pedres i petxinetes que nosaltres mateixos agafarem a la platja. I una pinya que Melina va trobar al parc i sense dir-li res la va posar a la taula. Les pinyes em recorden els estius de quan era menuda, perquè passàvem prou de temps a “la caseta del bosc” dels meus iaios, que estava plena de pins, i em va agradar que ella també, a la seua manera, l’associara a l’estiu.

Hi ha alguns elements que ja estaven a la taula de primavera, com Persèfone, que s’ha quedat perquè fins la tardor no baixarà a l’Hades o els nanets, que a Melina li encanten i ara s’ho passen d’allò més bé a un balancí que els hem improvisat amb una peça de l’arc de Sant Martí.

 

La família de “pegdolls” ha canviat el seu vestuari i s’ha cobert amb els colors de l’estació: els grocs i rojos del foc i el sol, el blau del mar, peixos i una estrella de mar.

I, per últim, hem canviat de llibre. Aquest, també de Gerda Muller, és un llibre sense text, ple d’il·lustracions inspiradores i perfecte per a la taula d’estacions.

 I vosaltres, teniu taula d’estacions, com és ara a l’estiu?

Per què parlem així als xiquets?

Reconec que em resulta irritant escoltar com, especialment les persones grans, parlen als xiquets d’una manera tan artificial i que, segons el meu parer, no els aporta res ni els ajuda en l’adquisició del llenguatge. Tot allò que els diuen, en un to de veu més agut del normal, està ple de diminutius, onomatopeies i usos estranys de les persones verbals.

Un dels trets d’aquesta parla infantilitzada és l’ús constant de la tercera persona per a referir-se a la primera i la segona. Per exemple, “la iaia se’n va a comprar”, per “me’n vaig a comprar” o “açò és per a la nena” en voltes de “açò és per a tu”. S’empren també moltes onomatopeies per substituir substantius: “guaguau” (gos), “brumm” (cotxe o moto), “papa” (menjar) o, la que més em trau de polleguera, “caca”, per a qualsevol cosa que hi haja en terra. Reconec que em posa molt nerviosa, perquè per a mi és parlar-li com si fora ximple, però comence a pensar que una cosa tan generalitzada pot tenir alguna explicació antropològico-lingüística.

Melina ha començat a emprar el pronom “tu” per a referir-se a ella mateixa. Ho fa per imitació i em meravella que haja fet l’associació mental que “tu” és ella, quan l’escolta de continu per referir-se a diverses persones.  Ja és prou complexe el nostre sistema pronominal flexiu, com per a parlar-li malament. Jo mateixa a voltes, inconscientment, li parle de mi en tercera persona. No serà millor extremar la correcció lingüística per tal que, a poc a poc, vaja interioritzant la nostra gramàtica i aprenga a emprar bé la llengua?

Algunes teories que em venen al cap o que he escoltat a amics i familiars sobre aquestos usos del llenguatge són les següents: potser l’ús de la tercera persona és un intent inconscient de reproduir el seu punt de vista? És possible que l’abús d’onomatopeies oculte la voluntat de facilitar-los l’accés al llenguatge? Potser, en definitiva, tractem d’imitar el llenguatge dels xiquets menuts per tal d’acostar-nos emocionalment a ells i el seu món? O tot açò, en definitiva, no és més que una costum cultural, transmesa de generació en generació que no aporta res als bebès, com tantes altres coses que “sempre s’han fet així” i que continuarem repetint si no comencem a qüestionar-nos-les?

Escric aquest article a l’inrevés, a manera d’hipòtesi a priori i no de conclusió després d’una investigació sobre el tema, així que, com sempre, agraisc el feedback i espere les vostres aportacions il·luminadores. :)

"Como decíamos ayer..."

Hui és final d’etapa. Demà m’incorpore oficialment a la feina i el proper curs Melina començarà l’escoleta. El sentiment és estrany, d’una banda tinc alguns dubtes sobre si serà o no la millor decisió (si s’adaptarà, si m’adaptaré, si no ens trobarem massa a faltar…) però com que el dubte és inherent a la condició humana, entenc que és normal. Allò que més em dol de tot és haver d’introduir Melina, tan prematurament, en el ritme frenètic que ens imposa el capitalisme. D’altra banda, tinc ganes de reprendre allò que vaig deixar en suspensió fa any i mig. Encara que tornar a la feina no és un “como decíamos ayer*…”, perquè no ha sigut només un parèntesi de 19 mesos, jo no sóc la mateixa professora, perquè no sóc la mateixa persona que era abans del naixement de Melina. Vull pensar que he après molt en aquest temps, que he desenvolupat noves capacitats i que tanta lectura i tanta reflexió sobre el creixement emocional de les persones em fa més competent del que era abans.

Amb tot, estic absolutament convençuda que la decisió que prenguérem sobre la meua excedència va ser la correcta, que li hem permès a la menuda començar la vida una mica “salvatge”, penjada del meu pit i el meu maluc, sense horaris ni pressions, i això em fa sentir bé. Crec que el millor estil de criança és aquell que et permet seguir els teus instints, que et permet fluir amb la teua natura, siga aquesta la que siga, perquè d’aquesta manera es transmet també tranquil·litat als bebès, necessària per al seu correcte desenvolupament emocional. Em sent feliç d’haver aconseguit organitzar la meua vida per haver pogut ara estar aquest temps dedicada a Melina, i de tenir en tot moment el suport de la meua parella, perquè afortunadament, les decisions importants a casa es prenen entre dos i els primers mesos de criança, sense suport poden ser un infern.

Com diu Melina, “papà guapo”. Gràcies pel teu suport incondicional a la lactància materna i a mi, que tan bé em senta! Ah! I gràcies per les flors, que m’han recordat la primavera, perquè s’acaba una etapa, però comença una nova tant o més intensa i emocionant!

*Fray Luis de León va pronunciar aquesta frase en reicorporar-se a la seua càtedra a la Universitat de Salamanca després de cinc anys a presó.

A la recerca d'escoleta

Si tens fills menors de 3 anys aquesta època de l'any és moment de prendre decisions: si anirà o no a l'escoleta el curs vinent, i si la resposta és que sí, cal triar-la; o quins col·legis demanaràs si ha de començar ja "al cole dels grans", tema complicat també, ja que t'has d'estudiar la legislació per entendre tot allò dels punts, les ajudes de Conselleria, etc. Amb aquesta entrada m’agradaria compartir amb vosaltres el nostre procés de tria d'escoleta.

Amb un recent trasllat de domicili, la cosa es complicava, ja que en el nostre nou municipi no coneguem ningú i no teníem referències de cap centre d'educació infantil. Per a nosaltres, que des del seu primer minut de vida hem tractat de respectar-la al màxim, tractar-la com a una persona amb les seues necessitats emocionals i els seus propis ritmes, era molt important trobar un lloc on, si més no, combregaren amb el nostre estil de criança. Deixar la persona que més estimes en mans desconegudes és un salt de fe i cal, almenys, saber que els seus principis s'acosten als teus.

La distància a casa, la llengua vehicular, les fonts d'inspiració pedagògiques, la relació amb les famílies i, el que és més important, el respecte als xiquets, a les seues necessitats emocionals i al seu ritme maduratiu, són alguns dels barems per fer la tria. Però, com saps, en una visita breu, si el centre serà o no respectuós amb la teua filla?

Amb l’ajuda de la meua tribu, les “mares boges” del taller de lactància del Peset, elaboràrem una llista de preguntes que podien ajudar-nos en la tasca. Em van ajudar molt a sentir-me segura durant l'entrevista, perquè sabia que no oblidaríem res important. La compartisc amb vosaltres per si a algú li pot ser d’utilitat:

·         Filosofia educativa/de criança

·         Com és el periode d’adaptació

·         Control d’esfínters: com el treballen.

·         Tenen temps per al joc lliure?

·         Resolució de conflictes: com els gestionen.

·         Els “obliguen” a fer les activitats que es proposen a classe?

·         Empren llibres de text?

·         Com dormen?

·         Com dinen?

·         Ratio per grup.

He de dir que finalment va resultar molt fàcil la tria. Dels dos centres que visitàrem, un ens va agradar molt, el segon gens. Abans de fer cap pregunta, sols observar la persona, el seu to de veu, la seua manera de tractar Melina; escoltar el seu discurs, veure quins aspectes prioritzen en la seua presentació del centre, observar el centre, les aules, el pati, etc, ja et dóna una idea de com funcionen, una primera impressió que per a nosaltres va ser molt important.

En pocs mesos arriba per a Melina i per a mi el final d'una etapa, la de la fusió absoluta mare-bebé, la meua reincorporació a la feina i l'entrada de Melina a l'escoleta. El terratrèmol emocional que em suposa aquest fet el deixaré per a una altra ocasió, perquè ni tan sols sóc capaç de posar-ho per escrit, i tampoc entraré en el debat de si és bona o no l’escoleta per a un bebé. En el meu cas, tinc claríssim que Melina anirà a l’escoleta no perquè pensem que li cal, sinó perquè em cal a mi com a persona, necessite retrobar-me amb la dona que era abans del seu naixement i fusionar-la amb la dona que sóc ara. I confie que en el procés arribe a ser millor persona, millor professora i millor mare.

La nostra taula de les estacions: Benvinguda, Persèfone!

Hui ja podem dir-ho, ja és primavera!

Tot i que físicament mai m’ha caigut massa bé, m’encisa aquest moment de l'any. Torna a calfar el sol, torna la mànega curta, la natura s’ompli de color… torna la vida. Amb la perspectiva del bon temps, la meua creativitat augmenta i estic mentalment més activa, amb mil projectes al cap.

Enguany, que estic descobrint la pedagogia Waldorf, volia començar amb Melina una taula de les estacions. Podeu llegir més sobre les taules d’estacions ací o ací. Es tracta, en resum, de dedicar un lloc especial per a representar, dins de casa (o l’escoleta) què està passant en la natura: unes teles per decorar amb els colors de l’estació, algunes figuretes que representen animals, plantes, personatges o festes i els “tresors” que els més menuts troben a la natura, com ara pedres, fulles, flors, pinyes, conxes, etc.

Nosaltres hem decidit començar aquest projecte, que em sembla preciós, a la nostra manera particular. M’agrada pel que significa de connexió amb la natura, perquè pot ser una altra forma d’alliberar la nostra creativitat, pot donar peu a fer coses juntes i perquè és una excusa fantàstica per introduir alguns elements de la mitologia clàssica. La taula d’estacions Waldorf incorpora uns personatges que apareixen als contes Waldorf i representen diversos fenòmens naturals, com el rei Hivern, la mare escarxa, etc. Són molt bonics, però gens mediterranis i qui em coneix sap que la meua vida no tindria sentit sense l’antiguitat clàssica, perquè he crescut amb ella i he acabat convertint-la en la meua professió. No puc no presentar-li-la a Melina, encara que ella decidirà si li interessa o no…

Doncs bé, hem començat per la primavera, que és el principi, άνοιξη (/άnixi/) en grec, que significa “obertura”. La vida s’obri pas de nou. A la mitologia grega, el mite de Deméter i Persèfone serveix per explicar les estacions. Els misteris d’Eleusis, que recreen el mite de les dues deesses, eren una de les manifestacions religioses més importants de l’Atenes clàssica. Si us interessa el tema, us deixe uns fragments de l’himne homèric a Demèter, en ell s’explica com Hades segresta Persèfone, Demèter entristeix tant que oblida tenir cura de la terra, i apareix l’hivern. Quan Persèfone torna a casa de sa mare, per passar sis mesos amb ella, Demèter permet que torne la vida a la natura.

Aquesta és la nostra taula de Primavera:

A poc a poc, des que decidírem fer la taula, han anat apareixent en ella una sèrie d'elements fins que, aquest matí, hem posat Persèfone. Cada dia pel matí saludem la taula i li explique a Melina alguna cosa sobre ella.

Què tenim en la taula:

Unes branques d'olivera i romaní. Molt mediterrani. Representen la natura més salvatge i la deesa Atenea. Per què? Perquè m'agraden!

Unes floretes artificials que teníem per casa i que ens va parèixer que li van bé.

   

La família Primavera. Es tracta d’un joc de “peg dolls”, ninotets de fusta d’una sola peça que es poden pintar, vestir o decorar al gust. Jo els he pintat amb aquarel·les dels colors de la primavera.

Dos nanets del bosc de tela suau. Són comprats, però em van semblar molt tendres i a Melina li encanten.

Demèter. Aquesta figura de taula està feta amb llana cardada, amb la tècnica del feltrat en sec. Per fer-la, he seguit aquest tutorial de la Mare Rosada i l’he personalitzat canviant la capa per una espècie d’himàtion i afegint-li un ram de blat a les mans. Demèter serà per a nosaltres la Mare Terra, estarà sempre present, però anirà canviant la seua indumentària segons l’estat d’ànim de la natura.

Persèfone. Està feta amb un kit per fer una fada Waldorf i aquest tutorial, sols que jo l’he feta sense ales. M’agraden molt aquestes fades i crec que representen molt bé la innocència de Persèfone.

Dues papallones: en aquest cas he improvisat. He fet el cos amb llana cardada i les ales seguint la tècnica de les fades. A Melina li agrada molt el conte de l’Erugueta Goluda (que tenim en noruec, gràcies a una antiga alumna a qui estime moltíssim) i m’agradava la idea de representar en la taula les papallones, perquè crec que una eruga amaga en ella mateixa el cicle de la natura, la mort i el renaixement que implica la primavera.

Un grapat de pedres pintades. Les va agafar ella mateixa un dia al parc, és el primer que ha agafat per guardar i em sembla un primer tresor fantàstic per lluir a la nostra taula.

Un conte il·lustrat, sense textos, amb imatges de la primavera. Aquestos llibres son molt bonics i fantàstics per inventar històries. També podeu posar dibuixos, fotografies, postals… També hem posat una fadeta que tenia des fa molt de temps i que, com va plena de floretes, representa també la primavera.

Melina encara és menuda, però ens ha sorprès molt perquè s’acosta a la taula, saluda els ninotets, toca les pedretes i després torna a deixar-ho tot al seu lloc. Aquest és l’objectiu, que puga interaccionar amb la taula, però respectar l’espai.

Seguirem gaudint amb la nostra taula i us mostrarem què fem quan arribe l’estiu. De moment, benvinguda de nou, Persèfone!