dimecres, 11 d’octubre del 2017

Com eduquem per a la pau?

En aquestos moments convulsos en què vivim, se’m plantegen molts dubtes existencials, sobre el present, el passat, el futur nostre i el de Melina… 

En la nostra societat de la informació, cada dia al nostre menjador hi ha imatges esfereïdores de violència, d’agressions terribles als drets humans per tot el planeta, en llocs llunyans a nosaltres. No seré jo qui negue que la informació és poder, però aquest goteig incessant té com a efecte col·lateral la normalització de la violència. 

Sols quan podem escoltar el colp, quan un amic ha hagut d’anar a urgències a per un part mèdic o quan veiem els nostres carrers tacats de sang, la violència es torna real i dol. Dol als budells, als ulls i a l’ànima. Mentre, Melina juga tranquil·la amb els seus nins de fusta, dóna mamelleta al seu bebè o se’m puja damunt diguent “tu, amb mamà”. I jo em pregunte: “ara, què li dic? Què li conteste quan em pregunte què ha passat o, pitjor, per què?”

Aquesta vesprada, parlant amb un bon amic, m’ha recordat la imperiosa necessitat d’educar per a la pau (gràcies, “Vin”). L’única manera de lluitar contra la violència és no provocar-la, no dessitjar-la, no sentir-la, cal educar en i per a la pau. Però… Això com es fa?

Com a mare i professora (i ex-periodista), em sent en la responsabilitat de posar el meu granet de sorra. Tracte d’aprendre sobre gestió emocional (que tanta falta fa per canalitzar la ràbia); intente respectar la meua filla i els meus alumnes perquè com a persones que són, ho mereixen sempre. La teoria la tinc prou clara, però el dia a dia és més complexe i a voltes ens sobrepassa. 

Hui, a classe, hem fet una pràctica de crítica constructiva. Ha sigut molt interessant, però hem evidenciat com de difícil pot ser i quant d’esforç costa no atacar l’altre, sinó proposar alternatives a allò que no ens agrada. Aquest ha sigut el meu granet de sorra de hui. Altres dies no m’eix ni la meitat de bé i acabe al llit pensant que cal fer molt més… 

Com eduquem per a la pau? Quan a mi mateixa em puja una calor (ràbia pura i dura) quasi irrefrenable en escoltar adolescents cridant consignes que busquen la provocació i la polèmica, però ells mateixos no saben ben bé d’on han eixit aquestes consignes. Com es fa per a no transmetre eixa ràbia, fer-la baixar i educar en la pau i no en l’acció-reacció més irracional?

Com eduquem per a la pau si nosaltres arroseguem una motxilla carregada d’hostilitats heretades? Com transmetre una herència més sana, més neta de rancúnies? 

Caldrà seguir lluitant des de la calma i anar trobant alternatives…

I vosaltres, com eduqueu per a la pau?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada