El grup de mares al whatsapp

Marxant una (altra) de masclisme.

Melina encara no portava una setmana anant a l’escoleta, ni tan sols feia encara l’horari normal, perquè estàvem en la setmana d’adaptació (ja us contaré la nostra experiència en altre post) quan la mare d’un company de classe que no em coneix de res em demanà el mòbil per afegir-me al “grup de mamàs” del whatsapp. Li’l vaig donar i em digué que l’estava organitzant altra mare, que jo ni tan sols conec, i que li havia dit que faltava jo. 

Després, pensant a casa, vaig concloure que li donaria també el del papà, perquè si és un grup per a organitzar coses de l’escoleta, estaria bé estar els dos. Doncs quina va ser la meua sorpresa quan, a l’endemà, em trobe una tercera mare, que només conec de vista, i ve a recordar-me que sols falte jo al grup. Li vaig contestar “sí, entrarem els dos”, i es va girar com amb un ressort diguent-me, tota seriosa, “és que només estem nosaltres”. 

A mi aquestes coses em disparen totes les alarmes. Grup només de mares? Per què? No és per a organitzar-se amb els xiquets? I si un xiquet té dos pares, no poden entrar? O si té dues mares, entren les dos i jo no puc ficar a la meua parella? No entenc res. O potser no ho vull entendre perquè, per més que signa habitual, no em sembla gens normal. Aquestos no són els valors que volem transmetre a Melina. 

https://benegre.wordpress.com/2012/04/15/vinyeta-7-masclisme-classic/

Dubtes i més dubtes. Qüestió a banda són el tipus de relacions a què ens aboca el whatsapp. Aquestes mares van a trobar-se a la porta de l’escoleta a l’entrada i l’eixida dels xiquets i, per si fora poc, després també al parc. No es poden parlar les coses en persona? Si ja ens comuniquem amb la mestra mitjançant l’agenda dels xiquets, per a què necessitem un grup les mares? Digueu-me asocial, però jo no necessite fer-me amiga, d’una manera tan forçada, de les mares dels companys de Melina. Jo ja tinc els meus amics i, si hi ha sintonia i sorgeix amistat amb alguna mare, doncs genial, però no crec que necessitem fabricar-la d’una manera tan artificial, no? 

Tampoc vull que Melina siga “la de la mare rara que no vol entrar al grup”, però ja estem on no volíem estar. Les dones per inèrcia i els homes per passivitat, ambdues heretades, reproduïm tendències de generacions anteriors i, senyors i senyores, així no canviem res.

Què faig jo ara? Entre al grup? Demane que ens posen als dos, per coherència amb els nostres valors i principis i si no volen, passem del grup? Què bé em vindria Yoda, de dubtes plena estic.