dimecres, 12 de juliol del 2017

Per què parlem així als xiquets?

Reconec que em resulta irritant escoltar com, especialment les persones grans, parlen als xiquets d’una manera tan artificial i que, segons el meu parer, no els aporta res ni els ajuda en l’adquisició del llenguatge. Tot allò que els diuen, en un to de veu més agut del normal, està ple de diminutius, onomatopeies i usos estranys de les persones verbals.



Un dels trets d’aquesta parla infantilitzada és l’ús constant de la tercera persona per a referir-se a la primera i la segona. Per exemple, “la iaia se’n va a comprar”, per “me’n vaig a comprar” o “açò és per a la nena” en voltes de “açò és per a tu”. S’empren també moltes onomatopeies per substituir substantius: “guaguau” (gos), “brumm” (cotxe o moto), “papa” (menjar) o, la que més em trau de polleguera, “caca”, per a qualsevol cosa que hi haja en terra. Reconec que em posa molt nerviosa, perquè per a mi és parlar-li com si fora ximple, però comence a pensar que una cosa tan generalitzada pot tenir alguna explicació antropològico-lingüística.



Melina ha començat a emprar el pronom “tu” per a referir-se a ella mateixa. Ho fa per imitació i em meravella que haja fet l’associació mental que “tu” és ella, quan l’escolta de continu per referir-se a diverses persones.  Ja és prou complexe el nostre sistema pronominal flexiu, com per a parlar-li malament. Jo mateixa a voltes, inconscientment, li parle de mi en tercera persona. No serà millor extremar la correcció lingüística per tal que, a poc a poc, vaja interioritzant la nostra gramàtica i aprenga a emprar bé la llengua?


Algunes teories que em venen al cap o que he escoltat a amics i familiars sobre aquestos usos del llenguatge són les següents: potser l’ús de la tercera persona és un intent inconscient de reproduir el seu punt de vista? És possible que l’abús d’onomatopeies oculte la voluntat de facilitar-los l’accés al llenguatge? Potser, en definitiva, tractem d’imitar el llenguatge dels xiquets menuts per tal d’acostar-nos emocionalment a ells i el seu món? O tot açò, en definitiva, no és més que una costum cultural, transmesa de generació en generació que no aporta res als bebès, com tantes altres coses que “sempre s’han fet així” i que continuarem repetint si no comencem a qüestionar-nos-les?

Escric aquest article a l’inrevés, a manera d’hipòtesi a priori i no de conclusió després d’una investigació sobre el tema, així que, com sempre, agraisc el feedback i espere les vostres aportacions il·luminadores. :)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada