"Como decíamos ayer..."

Hui és final d’etapa. Demà m’incorpore oficialment a la feina i el proper curs Melina començarà l’escoleta. El sentiment és estrany, d’una banda tinc alguns dubtes sobre si serà o no la millor decisió (si s’adaptarà, si m’adaptaré, si no ens trobarem massa a faltar…) però com que el dubte és inherent a la condició humana, entenc que és normal. Allò que més em dol de tot és haver d’introduir Melina, tan prematurament, en el ritme frenètic que ens imposa el capitalisme. D’altra banda, tinc ganes de reprendre allò que vaig deixar en suspensió fa any i mig. Encara que tornar a la feina no és un “como decíamos ayer*…”, perquè no ha sigut només un parèntesi de 19 mesos, jo no sóc la mateixa professora, perquè no sóc la mateixa persona que era abans del naixement de Melina. Vull pensar que he après molt en aquest temps, que he desenvolupat noves capacitats i que tanta lectura i tanta reflexió sobre el creixement emocional de les persones em fa més competent del que era abans.

Amb tot, estic absolutament convençuda que la decisió que prenguérem sobre la meua excedència va ser la correcta, que li hem permès a la menuda començar la vida una mica “salvatge”, penjada del meu pit i el meu maluc, sense horaris ni pressions, i això em fa sentir bé. Crec que el millor estil de criança és aquell que et permet seguir els teus instints, que et permet fluir amb la teua natura, siga aquesta la que siga, perquè d’aquesta manera es transmet també tranquil·litat als bebès, necessària per al seu correcte desenvolupament emocional. Em sent feliç d’haver aconseguit organitzar la meua vida per haver pogut ara estar aquest temps dedicada a Melina, i de tenir en tot moment el suport de la meua parella, perquè afortunadament, les decisions importants a casa es prenen entre dos i els primers mesos de criança, sense suport poden ser un infern.

Com diu Melina, “papà guapo”. Gràcies pel teu suport incondicional a la lactància materna i a mi, que tan bé em senta! Ah! I gràcies per les flors, que m’han recordat la primavera, perquè s’acaba una etapa, però comença una nova tant o més intensa i emocionant!

*Fray Luis de León va pronunciar aquesta frase en reicorporar-se a la seua càtedra a la Universitat de Salamanca després de cinc anys a presó.