Melina ja té nou mesos i mig, nou mesos que han passat volant i que simbolitzen el final d’una etapa. Porta fora de mi el mateix temps que va passar dins meu, on va crèixer des d’una minúscula cèl·lula fins convertir-se en la preciosa criatura que em posaren a sobre al paritori i ara, nou mesos després, és una bitxeta que no para queta, que vol posar-se dreta i gatejar, que menja a mans plenes i que, a poc a poc, va trobant el seu camí cap a l’autonomia. Encara que ens necessite, i molt, ja és capaç de desplaçar-se i d’alimentar-se sola, ja li agrada jugar amb altres persones i interaccionar amb tot xiquet que es creue en el seu camí, ja pot estar lluny de mi unes quantes hores sense posar en risc la seua salut (ja sé que existeix l’extractor de llet, i la llet de fòrmula, parle d’una autonomia natural, sense haver de recòrrer a la ciència). Aquesta autonomia m’alegra i m’espanta a parts iguals. Sé que creixerà (i vull que ho faça!), gaudisc amb cada nou descobriment o cada nova habilitat, però deixa de ser la meua bebè xicoteta… i és estrany.
Parlant amb les mares del taller de lactància de l’Hospital Peset (organitzat pel personal de la seua Unitat de Lactància, a qui mai agrairé prou la seua feina), estos dies estic revivint les primeres setmanes de Melina. Recorde com em sentia i vull dedicar aquesta entrada a totes les mares que estan passant pel puerperi, per eixe període tan especial, tan bonic i alhora tan aclaparador de la vida d’una mare. Melina ha sigut una xiqueta molt, molt, molt desitjada, passàrem per un tractament de fertilitat per aconseguir quedar-me embarassada, era un dels meus majors somnis. I tanmateix, eixos primers dies a estones em sentia profundament desgraciada, perquè tenia en braços allò que més estimava i no sabia calmar-la, no sabia com relaxar-la, com dormir-la… Només podia pensar en el cansament, en la son, en el dolor dels mugrons quan mamava (que era la meitat del temps), em sentia culpable per no sentir-me completament feliç. Fins i tot tenia enveja del seu pare, un super-papà amb totes les lletres que, no importa com de cansat estava, era capaç d’agafar-la, parlar-li amb una dolçor infinita i bressolar-la fins deixar-la dormida.
Cada volta que plorava ella, plorava jo. Tenia por de quedar-me a soles amb ella i no saber calmar-la, em sentia l’antítesi d’eixa mare de revista capaç de saber què li passa al seu bebè només mirant-lo, capaç de calmar-lo amb una carícia… I una matinada, el papà de Melina em va dir una frase que ho canvià tot: “has de transmetre-li que estàs encantada de tenir-la”. En eixe moment em vaig sentir culpable per no haver-ho fet, però em va ajudar a retrobar-me, vaig adonar-me que estimar-la era més important que el cansament, el dolor i la son i aquest pensament m’ajudà a empatizar amb ella, a pensar com de xicoteta i impotent era i quant em necessitava. Des d’aquell dia, quan em sobrepassa la situació, em recorde i li recorde que l’estime més que al món sencer, pare, respire i potser no sé què li passa, però la calma m’ajuda a tirar endavant. Les setmanes i els mesos passen, l’experiència fa mestres i cada volta et sents més segura, més capaç d’entendre-la, de comunicar-te amb ella i de gaudir de la maternitat.
Molts ànims, que ja queda menys!
