dimarts, 26 de juliol del 2016

Melina "ja està amb les dents"

Diu Carlos González que sembla que amb els bebès menors de sis mesos qualsevol cosa que els passe són els còlics i a partir dels sis mesos, tot és culpa de les dents. La primera fase ja l’hem superada. Melina no ha tingut còlics. No entraré en el debat de si existeixen o no, de si són una malaltia, gasos i immaduresa gàstrica o només una necessitat de braços i contacte físic. En qualsevol cas, tothom ens ho deia: “quina sort”. Doncs bé, com la llet, ahir tornàrem a dir-me la sort que tinc perquè la meua llet és tan bona. Altra volta. Fantàstic. No plora, guanya pes, no ha tingut còlics… O alguna cosa estem fet bé, o és que tenim sort en tot!


I ara arribem a les dents. Ja fa uns tres mesos que cada volta que la xiqueta es posa una mà en la boca o que tira babetes, algú ens diu “ja està amb les dents”, clar, algun dia havia de ser cert! Ara podem dir oficialment que està “amb les dents”. Li hem descobert una punteta que raspa i ens ha fet una il·lusió… Vaig a fer un change.org per demanar que també vinga el ratolí Pérez quan eixen les dents, però per als pares!
Hi ha molts mites sobre l’eixida de les primeres dents: poden provocar diarrea, cal donar-los paracetamol (en gotes o en una crema especial que es frega a les genives), els puja la febre, etc.
De moment, Melina ni està més irritable, ni plora més, ni mossega més que en altres moments, ni res estrany. Fa tres o quatre mesos que tot s’ho porta a la boca, perquè per als bebès és la seua manera d’explorar el món. Com que al voltant de la dentició hi ha molts mites, he pensat en recopilar alguns articles sobre el tema que mereixen la meua confiança i poden ajudar a qui, com nosaltres, està passant per aquesta fase.
Article de l’Associació Espanyola de Pediatria (la seua web per a famílies té molta informació i és més que recomanable i tranquil·litzadora front a tota la mitologia sobre els bebès que circula lliurement pel món).
Article molt complet sobre l’erupció dental de l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària en el què s’assegura que “es un hecho científico, contrastado y probado que crecer no duele. El saber popular dice que la erupción de los dientes durante la lactancia y primeros años de la vida es dolorosa. No hay ningún argumento científico que avale esta creencia, es más, el sentido común y la experiencia demuestran lo contrario.”
La revista Ser Padres té també un article molt clar sobre el tema, on dóna algunes idees per ajudar als bebès cas de notar-los molestos, com aplicar-los pressió, donar-los mossegadors, alguna cosa gelada, etc.
I, per acabar, no volia deixar el meu mite preferit sobre les dents i les temudes càries: que la lactància materna les afavoreix. Doncs no, no sembla haver cap evidència científica que ho confirme, les càries apareixen per altres motius més lligats a una incorrecta higiene bucal i a factors genètics. Ací un article, també de l’Associació Espanyola de Pediatria, que tracta el tema.

diumenge, 3 de juliol del 2016

Primer mes d'alimentació complementària

Melina ja té set mesos. El temps vola! Ja té set mesos i això significa que ja portem un mes i uns dies d’alimentació complementària. És curiós com van canviant les coses i les nostres percepcions. Quan estava embarassada vaig decidir que la nostra opció d’alimentació seria la lactància materna i vaig informar-me tot el que vaig poder per aconseguir-ho. El començament va ser difícil, molt, però, després de molt d’esforç i voluntat, als dos mesos ja teníem una lactància correctament establerta, la xiqueta no deixava de guanyar pes i jo començava a gaudir de donar-li de mamar. Em fa gràcia perquè a voltes, quan la veien tan grosseta i preguntaven què li donava, al sentir que només prenia mamella em deien “quina sort, tu que tens prou llet”. De sort res!! Molta, molta voluntat, molta informació i molta perseverança fins aconseguir-ho, igual que quasi totes.
Quan ens acostàvem als sis mesos, la idea de començar amb l’alimentació complementària em suposava un sentiment ambivalent: per una banda, ganes de passar a una nova fase, veure-la créixer i aprendre coses noves, però al mateix temps pensava: “tant que ens ha costat, i ara que ho estem gaudint…”.
Doncs ara que portem poc més d’un mes, puc dir que aquesta nova fase es igual de satisfactòria, o més, que l’anterior. Ens hem decantat per donar-li menjar “normal”, és a dir, com el nostre, sense triturats ni cereals de pot. A hores d’ara Melina menja a soles, amb les seues manetes, una bona varietat de fruites i verdures, arròs, blat (en pa o farina que utilitze per fer tortetes de fruita) i pollastre en hamburguesetes. És una meravella veure com tria allò que vol menjar primer, com va desenvolupant les seues preferències (li encanta la carabasseta!), com s’atreveix a tastar nous aliments cada setmana i com millora la seua habilitat motriu.
Al principi ens feien por els atragantaments, però veure-la gestionar els aliments, tirar els trossos grans que no pot desfer, tossir quan alguna cosa li molesta i continuar tan tranquil·la, és molt satisfactori. Així aprendrà a distingir sabors i textures des de bon començament, a tenir les seues preferències i a autorregular-se com ho fa des del principi amb la llet. Aprendrà a sentir fam, a saciar-se i parar de menjar, aprendrà a menjar variat i a fer-ho a soles. Estem encantats d’haver triat aquesta opció i ella també!

Com a mostra, us deixe la foto d’un plat de la setmana passada. Molt del que hi ha al plat acaba a terra, altra part desfeta i sobre la taula, els seus braços, cames i cara. La resta, se la menja, que els bolquers no enganyen!