La lactància: eixe gran tema. Una de les coses que més em preocupava abans del part era la lactància. Tenia la ferma voluntat de donar de mamar a Melina, sóc conscient que la llet materna és el millor aliment per a un bebè sa i que el fet d’alletar no és sols alimentar, sinó moltes altres coses beneficioses per al bebè i la mamà. No entraré hui en el debat sobre triar entre lactància materna o artificial, en si les mares són víctimes de judicis de valor per la decisió que han pres, etc. Un altre dia reflexionarem sobre el tema.
Hui vull parlar de la dificultat de passar de la teoria a la pràctica, de la soledat que pot arribar a sentir una dona en un moment tan important i tan sensible com és el postpart immediat, quan veu perillar una de les decisions més importants que ha pres sobre la criança de la seua filla.
Jo ho havia llegit tot. Tenia el manual de la Conselleria de Sanitat sobre lactància, havia anat a les classes de preparació al part, havia vist vídeos de diversos hospitals sobre lactància materna, i algun documental com El pecho no tiene horario, etc.
Com ja vaig comentar, uns amics ens regalaren Comer, Amar, Mamar, de Carlos González, que inclou Un regalo para toda la vida. Aquest em semblà un excel·lent manual de lactància materna, perquè ho explica tot: quins problemes poden sorgir, ofereix solucions, explica que alletar no ha de fer mal i que si és així, s’ha de demanar ajuda als experts per corregir la postura, avaluar la possibilitat d’un problema anatòmic en el bebé, etc. Explica, també, els fonaments de la lactància materna, que el pit funciona com el mercat, amb la llei de l’oferta i la demanda (quanta més succió, més llet produeix el pit), explica la postura correcta per donar de mamar, que no cal donar al bebé res que no siga llet materna (ni aigua, ni infusions de llavoretes, ni, per suposat, biberons de suport excepte que siga estrictament necessari per motius mèdics -que el bebé haja perdut el 10-15% de pes i no recupere-). Assegura també que la immensa majoria de dones poden alletar, tenen prou llet (si ofereixen el pit a demanda) i aquesta és perfectament nutritiva.
Arribà el dia D. Melina va nàixer després d’un part llarg i complicat, al paritori me la posaren pell amb pell i ella va reptar fins arribar al pit. Tot de llibre. Això sí, vaig tenir-la amb mi pell amb pell uns quinze minuts abans que la portaren a netejar i fer-li no sé ben bé què.
Em digueren que, tal i com havia llegit, era convenient posar-me-la al pit cada dues hores com a màxim, per tal d’estimular la pujada de la llet. Però quan me la vaig posar per primera volta ja en l’habitació vaig sentir un dolor agut, intens i profund que m’arribava a l’ànima. Com era possible? Si donar de mamar no ha de fer mal, havia d’estar mal col·locada. Vingué una infermera i em digué que estava bé i que què em pensava, que allò era mamar. Se’m va caure l’ànima als peus. Sentia un dolor insuportable i tota l’ajuda que vaig rebre va ser que allò era el que hi havia. A les tres de la matinada vaig demanar ajuda per segona volta i, quan vaig dir que em feia molt de mal, una segona infermera em digué que, si tant em dolia, que podia donar-li un biberó.
Estiguérem a punt de donar-li’l. Havíem llegit que un biberó podia dificultar molt el correcte establiment de la lactància, que no calia perquè el calostre és suficient per als primers dies… però estiguérem a punt. Portàvem més de vint-i-quatre hores sense dormir, havíem viscut un part i teníem una xiqueta de poques hores que havia d’alimentar-se. No sabíem què fer… Però afortunadament declinàrem l’oferiment perquè podia haver-nos complicat les coses.
He de dir que els tres dies següents vaig estar molt atesa per les matrones de la sala, que passaven a cada torn per comprovar com anava la lactància. Algunes m’agafaven el pit dolorit i, prement-lo, li’l posaven a la xiqueta en la boca (jo em preguntava, plorant, com seria capaç de fer allò jo a soles, si es necessitaven tres mans!). Mig nua tot el dia, amb les matrones agafant-me els pits, sense intimitat i amb un dolor que no minvava, així passaven les hores entre preses. Hi hagué dues matrones diferents, que segueren amb mi, m’escoltaren, em deixaren plorar i em feren sentir una mica millor, però la única explicació del meu dolor era la hipersensibilitat dels meus mugrons.
Anaren passant els dies, tornarem a casa i el dolor seguia igual. La xiqueta va començar a recuperar el pes que havia perdut, per tant la lactància anava bé. Bé? Jo em moria del dolor!
Com que Melina va nàixer l’1 de desembre, entre el dia 6 i el 8 i Nadals, va passar quasi un mes i mig fins que vaig poder anar al taller de lactància del centre de salut. Va ser allà on, finalment, la matrona em digué que potser la xiqueta tenia frenet lingual i per això em feia tant de mal. Efectivament, ens derivà a la Unitat de Lactància Materna de l’Hospital Doctor Peset i allà li diagnosticaren anquiloglòssia, li’l tallaren i el dolor va començar a remetre. (L'anquiloglòssia és una malformació del frenet sublingual que impedeix al bebè fer correctament els moviments de la llengua que calen per mamar).
Realment, haver llegit tant no sols jo sinó també el futur pare de Melina va salvar la nostra lactància. Sabíem que no ens havíem de conformar amb el dolor i que havíem de buscar consell professional. Això, el suport del nostre entorn familiar més proper i l’ajuda inestimable de Pilar i Rebeca, que m’animaren i aconsellaren en els moments més difícils, ens ha dut fins on estem.
A hores d’ara, gaudim d’una lactància molt satisfactòria, Melina no deixa de guanyar pes i jo estic cada dia més contenta. Això sí, vaig aguantar mes i mig amb un dolor insuportable, mentre infermeres i pediatres la visitaven sense que ningú es preocupara pel meu malestar, perquè “segurament era hipersensible”. És eixe el suport a la lactància que ens mereixem? És així com aconseguirem lactàncies al nivell que recomana l’OMS? Estem encara massa lluny...
