Moltes felicitats, Melina!

Hui és un dia molt especial, perquè hui, Melina, fas un any. Un any al món, un any de carícies, besos, abraçades i mamella, un any de moments únics i inoblidables, alguns complicats, però molts més fantàstics.

Fa un any a aquestes hores, la comare va dir “anem a parir”, i tot es desenvolupà com en un somni. (Curiós plural majestàtic, per cert, com que “anem”? La única que va parir vaig ser jo!). Dues espentes, “ja es veu el cap… hi ha un muscle fora…” i en uns segons et tenia damunt de mi. Sentir el teu calor, la teua pell, tocar les teues manetes per primera volta va ser com viure un miracle, com si tots els déus, per un moment, només estigueren pendents de nosaltres dues.

Hui, que és dia de regals, em reafirme en negar que tu sigues un regal per a ningú, sé que qui ho diu, ho fa amb carinyo, però no, tu no eres cap objecte, cap nina. El que sí és un regal és tenir el plaer de conèixer-te, que hages arribat a les nostres vides i les hages plenat d’eixes rialles contagioses, que fan cosquerelles a l’ànima, de petorretes, “tatatata”, “papapapa”, “olioli” i eixos “mmmmmammma” que em reconcilien amb l’univers. Descobrir el món amb tu és la major aventura que he viscut mai; ara, veig i escolte moltes més coses gràcies a tu, m’adone que hi ha música perquè has començat a ballar, veig els gossos i els pardalets perquè els saludes amb la mà, gràcies a tu, estic més viva (i més desperta, sobretot per les nits!!).

En aquest any, hem aprés moltes coses, tu ja quasi menges sola, gateges més ràpid del que nosaltres podem seguir-te, estàs a punt de parlar i caminar. Però nosaltres, nosaltres hem aprés molt més! A jugar a “vine, vine… me’n vaig”, a fer pessigolles al meliquet (“quequequet per a tu), a donar mil tipus nous de besos sonors i divertits, a estar “sense fer res”, perquè ens vols a prop per a jugar sola, a comunicar-nos sense paraules i a estimar com mai hauríem imaginat que podíem fer-ho.

Gràcies, preciosa, per haver-me fet la teua mare i per recordar-me cada dia quines són les coses vertaderament importants. Desitge que no perdes mai l’alegria i que continues saludant el dia, la gent i la vida amb la mateixa emoció que ho fas ara. T’estime més que al món sencer!

Χρόνια πολλά, Μελινάκι!!

El meu part: dues cicatrius

Hui Melina fa onze mesos i m’he proposat abordar un tema que em ronda pel cap des que vaig començar el bloc i mai no m’he atrevit a posar per escrit, potser per por a enfrontar-me a la meua pròpia ferida, que roman oberta des de l’u de desembre de 2015, però és ja moment de fer la necessària catarsi i arribar neta al seu primer aniversari.

El part és un d’eixos moments transcendentals de la vida, un moment en què una dona esdevé mare i una persona arriba al món. El dia que vaig parir Melina m’hauria agradat sentir-me poderosa, activa, coprotagonista del naixement de la meua filla, partícip d’un moment màgic. Però no em vaig sentir així, sinò més bé ignorada, infantilitzada, fins i tot humiliada i violentada. L’epidural estava tan forta que no vaig sentir res en l’expulsiu, ni una contracció, ni tan sols el moment en què la meua filla eixia del meu cos, i no m’ho perdone. Vaig ser només una pacient més, un número d’habitació en un hospital amb molta feina.

Primer, la ginecòloga que duia l’embaràs, en preguntar-li sobre el pla de part, ens amollà un “sí, bueno, eso está muy bien pero luego se hará lo que se tenga que hacer”. Després, al ginecòleg que em va explorar per veure si estava dilatada no li va importar que estiguera nerviosa, em va apressar a relaxar-me “perquè no li deixava fer la seua feina”, em va practicar un tacte vaginal amb tant de dolor que vaig cridar, em va amenaçar diguent-me “pues esto no es nada, préparate porque abajo (en dilatació) van con la guadaña” i a continuació li demanà a l’estudiant que em repetira l’exploració. La primera comare que ens va atendre, parlant de les meues preferències quant al part, em digué que actuara de pacient i la deixara fer de comare, com si jo no tinguera res a dir en el meu part!. Després, quan pensava que potser seria cesària, va informar abans ma mare, que estava fora, que a mi, que estava parint. La segona comare, que ens assistí durant l’expulsiu (en posició de litotomia sense cap opció), després de deixar-nos sols una hora espentant sense saber com fer-ho, em practicà una episiotomia sense preguntar-me, la maniobra Kristeller (contraindicada per l’OMS i el Ministeri de Sanitat en les seues recomanacions per a un part normal), no m’oferí un espill per veure nàixer la xiqueta ni incorporar-me en el moment de traure-la, sols ens deixà fer pell amb pell durant un quart d’hora i ni tan sols ens donà l’enhorabona. La gent entrava i eixia de la sala del part sense importar que jo estiguera nua, les necessitats afectives d’un bebè que acaba de nàixer, el terratrèmol emocional que viuen els pares… Ningú et pregunta mai com et sents, sols et prenen la temperatura i la tensió, però no hi ha cap atenció a les emocions ni els sentiments. Sols els dies del postpart, les infermeres de la sala es preocuparen per com em trobava. Del part tinc dues cicatrius: una episiotomia que està pràcticament recuperada i una ferida a l’ànima, per tot allò que no vaig experimentar i que mai ningú podrà tornar-me.

En aquesta societat on tot està medicalitzat, parir en casa sona a hippies inconscients, quan és pràctica habitual en alguns països del nostre entorn, fins i tot coberta per la seguretat social. Nosaltres triàrem tenir Melina en un hospital deixant-nos dur per les pressions socials i familiars, jo no vaig llegir massa perquè sabia que, quanta més informació tinguera, més frustrada em sentiria després, i no em vaig enganyar. Tenim tanta por al dolor (jo la primera), que no confiem en la natura, en el nostre cos, i ens perdem sensacions transcendentals de la vida.

La nostra societat occidental, capitalista, ràpida i insensible ha perdut els ritus de pas. El naixement, la primera menstruació, la mort… són trànsits que marquen un moment de canvi en les nostres vides, ens fan créixer i conèixer-nos a nosaltres mateixos. Però si els ignorem, si els mecanitzem i embolcallem d’indiferència, ens allunyem de la nostra essència i perdem la nostra humanitat.

Mentre Melina dorm...

Què fan les mares quan els bebès dormen? I els pares? Quan Melina dorm, és el moment de fer les coses de casa, de posar-me a l'ordinador, de llegir, etc. A casa ens repartim molt bé les feines imprescindibles i, així, les poques estones que no hem d'estar pendents d'ella, podem dedicar-les a altres coses: cadascú, les seues.

A mi, a més de llegir, una de les coses que més m'agraden és fer manualitats. Qui em coneix ja sap que n'he fet sempre: calça, ganxet, punt de creu, cosir, postals de Nadal, scrapbooking (una paraula molt moderna per definir allò que hem fet tota la vida, tallar i pegar retalls de paper), etc, Fer manualitats de i per a bebès era una de les coses que més il·lusió em feia quan m'imaginava com a mare i, encara que el temps no és molt, algunes cosetes sí he fet. Hui us les mostraré per si us serveixen d'inspiració.

Bossetes

Quan estava embarassada, que tenia molt més temps (excepte quan estava vomitant, que m'ocupava una bona part del dia) vaig fe-li a Melina bossetes de tela per guardar bolquers, tovalloletes, etc; un saquet per a dormir, una manteta i la "nineta-manteta", que és el que ara anomenen doudou, un ninotet que els xiquets identifiquen amb la calma. La nineta porta dins la boleta-sonall que duia durant l'embaràs, però Melina no utilitza res per a dormir ni per a calmar-se que no siga la mamella, així que, de moment, és una joguina més. Si feu clic en els enllaços podeu veure les pàgines d'on em vaig inspirar, alguna amb patrons.

Més bossetes

El saquet de dormir

Manta en procés

La manteta acabada

La "nineta manteta"

Durant els primers mesos va ser quasi impossible fer res més que ocupar-nos d'ella i dormir, perquè estàvem esgotats. Ara és més fàcil fer alguna coseta per la nit, després que ella s'haja dormit. Fer manualitats és creatiu i molt relaxant per a mi, supose que perquè estic centrada en la tasca, els materials són molt agradables al tacte, etc. Una volta m'explicaren que fer ganxet és com meditar en moviment, supose que per això enganxa tant!

Aquestes són les meues darreres creacions:

Un joguet de tela. Als bebès els encanten les etiquetes, així que vaig fer-li aquesta estrella blaneta, inspirat en aquest patró.

Per al seu aniversari m'agradaria, cada any, regalar-li alguna cosa feta per mi, per compartir amb ella les meues aficions i transmetre-li el valor de les coses fetes a mà, així que aquest és el regal d'enguany, una cistella de fruites i verdures de ganxet, amigurumi per a les iniciades. Guardeu-me la sorpresa!

Uns regalets que han creuat l'oceà. Ací teniu el patró del dinosaure.

I la setmana passada, gràcies a l'associació Criando Ando de Paiporta, participàrem en un taller d'ampolles sensorials. Un invent fantàstic que consisteix en reciclar ampolletes i plenar-les amb diferents materials per estimular els sentits del bebè, el tacte, la vista i l'oïda, un joguet d'inspiració Montessori que li ha encantat a Melina. Vaig fer-li una visual amb estrelletes de purpurina molt relaxant i altra sonora amb els colors de la tardor. En farem més!

Pròximament, més coses. Ja sabeu que la xarxa està plena d’idees, a gaudir!

"No es plora"

“No li passa res, només plora per cridar l’atenció”. Si un bebè té fam, son, por, es sent a soles o qualsevol altra necessitat, més val que aprenga a aguantar-se i a no molestar als adults, perquè si l’agafes i l’atens es malcriarà i es farà dependent. Com que la son, la por, la solitud… no són alguna cosa? Clar que li passa alguna cosa, clar que serà dependent, fins que madure i deixe de ser-ho.

“No passa res perquè plore una mica, s’ha d’acostumar (al bressol, la cadira de passeig, la cadira del cotxe, estar a soles, etc.)” Com que no passa res per deixar-los patir? Clar que passa, passa que pateixen! I nosaltres que som els seus pares, som responsables del seu benestar, per tant, evitarem el seu patiment sempre que siga possible. No és possible traure’ls de la cadira quan van al cotxe, però sí és possible evitar fer viatges llargs o anar en transport públic fins que el bebè madure i no ho passe tan malament, per exemple.

Com que s’han d’acostumar? A què? De fet, se suposa que volem que acaben dormint en un llit i no al bressol, que caminen i no vagen en cotxet, per tant, tampoc és imprescindible acostumar-los a la força, no?

“No plores”, o en general, “No es plora”, o el que és el mateix, “tu, xiquet, no saps res i plores per ximpleries, no saps què és tenir un problema; jo, adult, sé quan, quant i per què necessites plorar, així que aguanta’t les ganes i no em faces perdre el temps”.

O pitjor encara: “com plores, et donaré jo motius per què plores amb raó”. El que li arriba al xiquet deu ser una cosa semblant a l’expressió anterior, que els seus sentiments, preocupacions o malestar no valen res, però és que a més, en aquest cas hi ha l’amenaça. I eixos “motius” solen ser prou radicals, traure’l del parc a la força i portar-lo a casa, llevar-li el joguet, nugar-lo a la cadireta o, si cal, donar-li una bufetada. És a dir, res d’ajudar-los a entendre les seues emocions, res de fer-los sentir importants i molt de conductisme tradicional, perquè sempre s’ha fet així, perquè als xiquets se’ls ha d’educar si no vols que et prenguen el pèl.

Aquestes expressions que a tots ens resulten familiars i estem farts d’escoltar al parc, a l’eixida del col·legi o al carrer, ens demostren la falta de competència emocional de la nostra societat, que no ensenya als xiquets a entendre les seues emocions, sinó a reprimir-les. Aquesta societat en la qual l’adult, pel fet de ser-ho, es considera més important, autoritat absoluta i jutge suprem de les emocions dels menuts, els ensenya a no valorar els seus sentiments, opinions i emocions i, per tant, a no fer-se valer. Ho hem comentat moltes voltes, després volem adults que sàpiguen defendre’s davant una injustícia, dones que demanen ajuda davant una agressió i que confien en les autoritats. Com si des de menuts els ensenyem que “no es plora”, o com he sentit moltes voltes a la meua àvia, que “si has de plorar te’n vas al bany perquè no et veja ningú”?.

Plorar és, en la nostra societat occidental, un signe de feblesa. Si jo, adult, que tinc vertaderes preocupacions, m’aguante i em trague les ganes de plorar, tu, xiquet, has de fer el mateix i no incomodar-me amb les teues minúcies, que tinc coses millors en què ocupar el meu temps. I és que el plor d’altra persona ens molesta moltíssim, segurament perquè els nostres instints ens diuen que alguna cosa li passa, mentre la nostra herència cultural ens exigeix ignorar-ho, especialment quan es tracta d’un xiquet. Perquè si fos important, hauríem d’atendre’ls, consolar-los, acompanyar-los i això implicaria parar i dedicar-los temps, i clar, al capitalisme no li interessa.

Setmana de la Lactància Materna: més que necessària

Aquesta setmana se celebra en el territori nacional la Setmana de la Lactància Materna. Ahir, la doctora Maite Hernández, responsable de la Unitat de Lactància de l’Hospital Dr. Peset de València, en la seua xerrada “Lactancia materna: una cuestión de género”, va explicar que aquesta, és la setmana número 40 de l’any, i com que és en aquesta setmana quan sol començar la lactància, es va triar aquest moment de l’any i no altre.

La xerrada va ser molt interessant, va explicar quines característiques “de gènere” tenen una explicació biològica (les anatòmiques, per exemple) i quines són culturals. D’aquestes darreres n’he parlat jo prou a aquest bloc: el rosa, les arracades quasi-obligatòries, les nines i cuinetes, etc. Però quan una dona és mare i decideix criar el seu fill seguint els seus instints i amb els millors recursos que la natura li ha proporcionat (braços i mamella), també s’ha d’enfrontar als condicionaments de gènere, al feminisme malentès que considera l’alletament un obstacle per al desenvolupament de la carrera professional i una esclavitud per a la dona, etc.

Una de les imatges que va compartir en la seua xerrada la dra. Hernández

Hi haurà qui pense que no hi ha per a tant, i que no cal protegir tant una cosa natural, que s’ha fet tota la vida. Aquesta setmana he escoltat dos casos que m’han gelat la sang. El primer, una professora interina que reclama el seu dret a l’hora de reducció per a la lactància i es troba que, per qüestions de calendari, l’administració li passa la pilota al centre, que ja té els horaris fets i, per donar-li la reducció, ha de fer modificacions que afecten a altres companys del departament. Al final, ella ha de patir els comentaris de tot tipus menyspreant el seu dret i el deu fill, el centre no pot fer massa i l’administració ha desprotegit un bebè que sols vol allò que la natura té previst, que l’alimente sa mare. Però no, sembla que això no és important.

El segon cas, el d’una dona amb un bebé que no guanya pes, s’estudia el cas i es veu que té frenet lingual, que li impedeix fer una bona succió, li suggereixen una frenotomia, una intervenció molt senzilla que es fa sense anestèsia, al moment, que es cura ràpidament i que pot millorar la succió i estalviar-li la necessitat dels suplements de fórmula, a més d’evitar tota una sèrie de problemes en el futur. Però, sorpresa! El pare (amb el suport de la seua família) es nega rotundament perquè “no van a intervindre al bebè només pel capritx de la mare de donar-li de mamar millor”. QUÈ? EL CAPRITX DE LA MARE? Fins on hem d’arribar?

La llei ens protegeix, alletar en públic és un dret de les dones i, especialment, dels bebès a ser alimentats, les autoritats sanitàries insisteixen en els beneficis de la lactància natural, però després, ve la legislació laboral i ho tira tot per terra amb els ridículs permisos de maternitat;  ve l’amiga, la tia o la veïna del cinquè i et diu que el teu bebè plora perquè la teua llet no l’alimenta, que ja és massa gran per a mamar o que l’estàs malacostumant donant-li cada volta que et demana; et fan mal les mamelles, li ho consultes al pediatra i et diu que no es cosa seua, que vages al metge de capçalera, que no té formació en lactància materna ni li interessa i t’amolla un “dóna-li un biberó i no et compliques la vida”. Al final, un acte natural i normal en la vida de totes les mamíferes (excepte les de l’espècie humana en la societat occidental) esdevé una lluita constant, quasi una heroïcitat. Però no ho deixarem estar, amb l’ajuda de les Unitats de Lactància, les assessores, les associacions de suport a la lactància materna i tothom conscienciat i amb ganes de millorar el nostre món, continuarem lluitant, fent la lactància visible i exigint les autoritats que protegisquen els bebès i les seues famílies. Molta força!

40 setmanes

Melina ja té nou mesos i mig, nou mesos que han passat volant i que simbolitzen el final d’una etapa. Porta fora de mi el mateix temps que va passar dins meu, on va crèixer des d’una minúscula cèl·lula fins convertir-se en la preciosa criatura que em posaren a sobre al paritori i ara, nou mesos després, és una bitxeta que no para queta, que vol posar-se dreta i gatejar, que menja a mans plenes i que, a poc a poc, va trobant el seu camí cap a l’autonomia. Encara que ens necessite, i molt, ja és capaç de desplaçar-se i d’alimentar-se sola, ja li agrada jugar amb altres persones i interaccionar amb tot xiquet que es creue en el seu camí, ja pot estar lluny de mi unes quantes hores sense posar en risc la seua salut (ja sé que existeix l’extractor de llet, i la llet de fòrmula, parle d’una autonomia natural, sense haver de recòrrer a la ciència). Aquesta autonomia m’alegra i m’espanta a parts iguals. Sé que creixerà (i vull que ho faça!), gaudisc amb cada nou descobriment o cada nova habilitat, però deixa de ser la meua bebè xicoteta… i és estrany.

Parlant amb les mares del taller de lactància de l’Hospital Peset (organitzat pel personal de la seua Unitat de Lactància, a qui mai agrairé prou la seua feina), estos dies estic revivint les primeres setmanes de Melina. Recorde com em sentia i vull dedicar aquesta entrada a totes les mares que estan passant pel puerperi, per eixe període tan especial, tan bonic i alhora tan aclaparador de la vida d’una mare. Melina ha sigut una xiqueta molt, molt, molt desitjada, passàrem per un tractament de fertilitat per aconseguir quedar-me embarassada, era un dels meus majors somnis. I tanmateix, eixos primers dies a estones em sentia profundament desgraciada, perquè tenia en braços allò que més estimava i no sabia calmar-la, no sabia com relaxar-la, com dormir-la… Només podia pensar en el cansament, en la son, en el dolor dels mugrons quan mamava (que era la meitat del temps), em sentia culpable per no sentir-me completament feliç. Fins i tot tenia enveja del seu pare, un super-papà amb totes les lletres que, no importa com de cansat estava, era capaç d’agafar-la, parlar-li amb una dolçor infinita i bressolar-la fins deixar-la dormida.

Cada volta que plorava ella, plorava jo. Tenia por de quedar-me a soles amb ella i no saber calmar-la, em sentia l’antítesi d’eixa mare de revista capaç de saber què li passa al seu bebè només mirant-lo, capaç de calmar-lo amb una carícia… I una matinada, el papà de Melina em va dir una frase que ho canvià tot: “has de transmetre-li que estàs encantada de tenir-la”. En eixe moment em vaig sentir culpable per no haver-ho fet, però em va ajudar a retrobar-me, vaig adonar-me que estimar-la era més important que el cansament, el dolor i la son i aquest pensament m’ajudà a empatizar amb ella, a pensar com de xicoteta i impotent era i quant em necessitava. Des d’aquell dia, quan em sobrepassa la situació, em recorde i li recorde que l’estime més que al món sencer, pare, respire i potser no sé què li passa, però la calma m’ajuda a tirar endavant. Les setmanes i els mesos passen, l’experiència fa mestres i cada volta et sents més segura, més capaç d’entendre-la, de comunicar-te amb ella i de gaudir de la maternitat.

Molts ànims, que ja queda menys!

"Ja dorm tota la nit?"

El títol d’aquesta entrada és una de les preguntes que més hem escoltat durant els quasi nou mesos de vida que té Melina (junt a “és bona?” i alguna altra…). Us avance que sí, Melina dorm tota la nit, però ni seguida, ni en la seua habitació, ni en el bressol.

Els pediatres i psicòlegs, respecte a l’assumpte del dormir, es poden dividir en dos grups, pro i anti Estivill. Els pro aconsellen posar al bebè a dormir al seu bressol despert, per tal que aquest aprenga a dormir a soles, sense la presència o contacte amb els seus pares. Si cal, se’l deixa plorant, per tal que aprenga que plorar no li servirà de res. Nosaltres ens hem decantat pels anti Estivill, no tant per conviccions, com per una qüestió d’entranyes, seria completament incapaç de posar-ho en pràctica. Em sembla més raonable que un bebè que depèn dels adults per a tot (menjar, vestir-se, estar net, moure’s…), ho faça també per a dormir, i més raonable dormir en braços o amb la mamella que deixar plorar en el bressol, perquè no crec que deixant-lo plorar aprenga a dormir, sinó més bé que els seus pares no aniran quan els necessite (a més, molts autors alerten de les conseqüències neurològiques de deixar un bebè plorant, per a més informació, podeu llegir aquesta declaració signada per diversos professionals de la salut i l’educació. 

Què proposen, aleshores, aquests autors (Rosa Jové, Yolanda González, CarlosGonzález, Jesús Garrido, etc)? Doncs, amb diferents estils, bàsicament, fer allò que facilite la son de tota la família, sense llàgrimes, drames ni culpabilitats. Si el bebè dorm al bressol, fantàstic, si no, cal respectar els seus ritmes i adaptar-se de la manera que millor funcione. Especialment interessant em sembla el llibre de Rosa Jové, Dormir sin lágrimas, on explica l’evolució de la son dels bebès, les característiques de la seua manera de dormir i com podem adaptar-nos a ells sense passar les nits en blanc. Nosaltres començàrem a dormir quan deixàrem d’intentar que dormira en el bressol, perquè això suposava el següent ritual: mamar més d’una hora, passar-la al bressol, despertar-se i plorar, agafar-la en braços, dormir-la i tornar a deixar-la al bressol, i així dos o tres voltes fins que es quedava. Com que mamava cada tres hores com a molt, si estava una hora mamant i tardàvem altra en deixar-la al bressol, sols ens quedava una per a dormir. Amb nosaltres al llit, i més des que vaig aconseguir donar-li gitada, no ens alcem pràcticament mai i dormim més temps i més tranquils, perquè sabem que la sentirem abans que plore.

El nostre llit, amb el llibre que llegim Melina i jo abans de dormir estos dies. 

Alguns et diuen que quan “allargue les presses” dormiràs més. Però quan la lactància és a demanda, no existeixen conceptes com “ja li toca” o “la pressa de les 2:30”, per tant, no pots eliminar una pressa a voluntat, especialment si és en mig de la nit. Tanmateix, des que tornàrem de vacances, quasi totes les nits dorm a soles en un llitet que hem posat al costat del nostre. Sembla que no, però passar de dormir pegada a nosaltres tota la nit, a fer-ho sense necessitat de contacte permanent, és un canvi molt important per a nosaltres. Amb el temps, serà més autònoma i ella mateixa reclamarà la seua habitació. Mentre, feliços somnis a tothom!

BLW de viatge

La darrera entrada que vaig escriure la vaig dedicar a fer la llista de les coses que havíem de portar a la maleta per a les nostres primeres vacances d’estiu com a família. La bona notícia és que no oblidàrem res i no calgué anar d’urgències a comprar (res per a Melina, perquè a mi em picaren tots els mosquits i bitxets diversos del Delta de l’Ebre). 

La segona bona notícia és que, excepte perquè no li agrada molt el cotxe i hem de fer coincidir els desplaçaments amb els moments en què es queda dormida, les vacances han sigut prou paregudes al que estem acostumats. Hem fet unes quantes excursions per la zona, hem passat calor, i hem gaudit de la gastronomia del lloc. Els tres!

Una de les vistes privilegiades que hem pogut gaudir aquestes vacances, des de Paüls. 

Una de les grans virtuts del BLW, o deixar que els xiquets aprenguen a menjar a soles, és la facilitat que dóna per eixir a dinar fora de casa. És cert que embruta prou, perquè encara no controla del tot i li cau molt, però no és res que no puguen solucionar uns quants tovallons de paper i els reflexos de “Flash” que estem desenvolupant els darrers mesos. Tanmateix, això pot ser una mica estressant i sabem que algunes persones prefereixen els tarrets de triturats quan dinen fora de casa, perquè faciliten prou la feina. Nosaltres ho intentàrem, vaig estar mirant al supermercat per comprar algun per ocasions puntuals, però tot porta sal, molts porten sucre i diversos components que no ha tastat i altres que no acaben de fer-me gràcia (oli de colza, oli de gira-sol i d’oliva en un mateix potet, midó de dacsa…). A més, tots són “menús” complets, però clar, si hi ha algun ingredient que encara no ha provat, no m’abelleix donar-li’n per primera volta un dia fora de casa, perquè si té una reacció al·lèrgica o una intolerància, l’esglai pot fer història.

Melina menja de tot: fruita, verdura, cereals, llegums, carn, peix i ous. Com que no cal triturar res, només cuinar-ho sense sal, ha sigut molt fàcil demanar-li menjar fora de casa (una truita a la francesa, una tomaca amb oli, un poc de pa, unes verduretes a la planxa, etc). I, d’altra banda, tenint cuina a la casa, també hem pogut fer-li el menjar i portar-lo en una bossa-nevera fins l’hora de dinar, te’l calfen o acaben de cuinar en el restaurant sense problema i saps què menja la xiqueta en tot moment. A més, dinar fora de casa ens ha servit per què Melina descobrira la forqueta, que encara no havia emprat i que controla (amb l’aliment ja punxat) amb una facilitat sorprenent.

L’any vinent, que ja podrà menjar amb sal i haurà tastat moltes més coses, dedicarem el mes d’abans a oferir-li olives, iogurt, cogombre, i alguna coseta més… I anirem a tastar el tzatziki on cal! 

Vacances!

Per fi! És 1 d’agost, ja estem de vacances! Potser penseu que estant d’excedència no note la diferència, però sí: estem els tres, per tant la logística és molt més fàcil i a més, se n’anem de viatge. I això sí és una gran diferència! Ja ens estrenàrem amb Melina anant uns dies a Còrdova en Setmana Santa, així que no som novells del tot, però m’ha semblat bona idea fer un post sobre el tema.

Diuen que quan tens fills s’acaben les vacances tal i com les coneixies… Jo no crec que siga per a tant, de fet, sempre he pensat que, en el fons, la gent no canvia tant la seua manera de fer vacances. Qui abans de tenir fills anava de “resort” amb polsereta i tot pagat, ara anirà a Marina d’Or. Qui feia vacances d’aventura, les continuarà fent amb el xiquet amb la motxilla i qui és, com nosaltres, més de turisme urbà i si pot ser fora d’Espanya, també ho tornarà a fer. Això sí, adaptant ritmes i maletes a les noves necessitats de la família.

Nosaltres pensàvem anar a Grècia este estiu, perquè ens morim de ganes que Melina pose un peu al nostre paradís, però finalment hem decidit deixar-ho per a l’any vinent, quan el cotxet pesarà menys i l’alimentació estarà completament establerta. Enguany tornem a Catalunya (potser sí eixim a l’estranger, després de tot ;). I clar, cal fer maletes i posar-ho tot al cotxe. Ho aconseguirem? Com que jo sóc molt de fer llistes, he fet una per a Melina, us la deixe, si ja sou pares i em deixe alguna cosa important, s’accepten suggeriments, si ho sereu pròximament, no patiu, que en una maleta mitjana cap tot!

LLISTA:

• Roba (com que hi haurà rentadora, agafe per a cinc dies, però clar, ella per a cinc dies necessita el doble de canvis).
• Bodies (per a dormir).
• Pitets.
• Una muda de roba d’entretemps per si de cas.
• Barrets, banyador i samarreta anti-UV, tovallola de platja i de bany.
• Un llençolet per si alguna vesprada refresca.
• Necesser: gel, crema per al cos, la cara (que la baba irrita molt la pell) i el culet, gasetes, sèrum, raspall, tovalloletes (de paquet, per a fora de casa; de bambú llavables per a casa, que les altres li irriten molt el culet), canviador i bolquers (esta volta de paper, que estem de vacances i volem estalviar-nos una mica de feina).
• Farmaciola: paracetamol, termòmetre, medicament per als mocs (no vull posar marques) i aspirador nasal, pegats de citronel·lal, loció de calamina per si no funcionen els pegats i gel d’àrnica per als possibles colps.
• Joguets.
• Mossegadors (que estan eixint les dents).
• Una tela per posar en terra.
• Intercomunicador.
• Trona portàtil (plat, got i pitet de dinar).
• Piscina inflable (que fa molta calor!).
• Motxilla. 

Tampoc és per a tant, no? Això, el cotxet i les nostres maletes. Com que Melina no menja purés, no cal dur trituradora ni cap altre utensili especial de cuina, amb una paella i una olla ens apanyem perfectament. Segur que no ens deixem res, a la tornada us conte l’experiència.

Bones vacances a tothom!

PD: Embarassades del món, molts ànims amb la calor! Si viviu al sud, fugiu al nord, i si ja esteu al nord, no baixeu!

Melina "ja està amb les dents"

Diu Carlos González que sembla que amb els bebès menors de sis mesos qualsevol cosa que els passe són els còlics i a partir dels sis mesos, tot és culpa de les dents. La primera fase ja l’hem superada. Melina no ha tingut còlics. No entraré en el debat de si existeixen o no, de si són una malaltia, gasos i immaduresa gàstrica o només una necessitat de braços i contacte físic. En qualsevol cas, tothom ens ho deia: “quina sort”. Doncs bé, com la llet, ahir tornàrem a dir-me la sort que tinc perquè la meua llet és tan bona. Altra volta. Fantàstic. No plora, guanya pes, no ha tingut còlics… O alguna cosa estem fet bé, o és que tenim sort en tot!

I ara arribem a les dents. Ja fa uns tres mesos que cada volta que la xiqueta es posa una mà en la boca o que tira babetes, algú ens diu “ja està amb les dents”, clar, algun dia havia de ser cert! Ara podem dir oficialment que està “amb les dents”. Li hem descobert una punteta que raspa i ens ha fet una il·lusió… Vaig a fer un change.org per demanar que també vinga el ratolí Pérez quan eixen les dents, però per als pares!

Hi ha molts mites sobre l’eixida de les primeres dents: poden provocar diarrea, cal donar-los paracetamol (en gotes o en una crema especial que es frega a les genives), els puja la febre, etc.

De moment, Melina ni està més irritable, ni plora més, ni mossega més que en altres moments, ni res estrany. Fa tres o quatre mesos que tot s’ho porta a la boca, perquè per als bebès és la seua manera d’explorar el món. Com que al voltant de la dentició hi ha molts mites, he pensat en recopilar alguns articles sobre el tema que mereixen la meua confiança i poden ajudar a qui, com nosaltres, està passant per aquesta fase.

Article de l’Associació Espanyola de Pediatria (la seua web per a famílies té molta informació i és més que recomanable i tranquil·litzadora front a tota la mitologia sobre els bebès que circula lliurement pel món).

Article molt complet sobre l’erupció dental de l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària en el què s’assegura que “es un hecho científico, contrastado y probado que crecer no duele. El saber popular dice que la erupción de los dientes durante la lactancia y primeros años de la vida es dolorosa. No hay ningún argumento científico que avale esta creencia, es más, el sentido común y la experiencia demuestran lo contrario.”

La revista Ser Padres té també un article molt clar sobre el tema, on dóna algunes idees per ajudar als bebès cas de notar-los molestos, com aplicar-los pressió, donar-los mossegadors, alguna cosa gelada, etc.

I, per acabar, no volia deixar el meu mite preferit sobre les dents i les temudes càries: que la lactància materna les afavoreix. Doncs no, no sembla haver cap evidència científica que ho confirme, les càries apareixen per altres motius més lligats a una incorrecta higiene bucal i a factors genètics. Ací un article, també de l’Associació Espanyola de Pediatria, que tracta el tema.