Hui Melina fa onze mesos i m’he proposat abordar un tema que em ronda pel cap des que vaig començar el bloc i mai no m’he atrevit a posar per escrit, potser per por a enfrontar-me a la meua pròpia ferida, que roman oberta des de l’u de desembre de 2015, però és ja moment de fer la necessària catarsi i arribar neta al seu primer aniversari.
El part és un d’eixos moments transcendentals de la vida, un moment en què una dona esdevé mare i una persona arriba al món. El dia que vaig parir Melina m’hauria agradat sentir-me poderosa, activa, coprotagonista del naixement de la meua filla, partícip d’un moment màgic. Però no em vaig sentir així, sinò més bé ignorada, infantilitzada, fins i tot humiliada i violentada. L’epidural estava tan forta que no vaig sentir res en l’expulsiu, ni una contracció, ni tan sols el moment en què la meua filla eixia del meu cos, i no m’ho perdone. Vaig ser només una pacient més, un número d’habitació en un hospital amb molta feina.
Primer, la ginecòloga que duia l’embaràs, en preguntar-li sobre el pla de part, ens amollà un “sí, bueno, eso está muy bien pero luego se hará lo que se tenga que hacer”. Després, al ginecòleg que em va explorar per veure si estava dilatada no li va importar que estiguera nerviosa, em va apressar a relaxar-me “perquè no li deixava fer la seua feina”, em va practicar un tacte vaginal amb tant de dolor que vaig cridar, em va amenaçar diguent-me “pues esto no es nada, préparate porque abajo (en dilatació) van con la guadaña” i a continuació li demanà a l’estudiant que em repetira l’exploració. La primera comare que ens va atendre, parlant de les meues preferències quant al part, em digué que actuara de pacient i la deixara fer de comare, com si jo no tinguera res a dir en el meu part!. Després, quan pensava que potser seria cesària, va informar abans ma mare, que estava fora, que a mi, que estava parint. La segona comare, que ens assistí durant l’expulsiu (en posició de litotomia sense cap opció), després de deixar-nos sols una hora espentant sense saber com fer-ho, em practicà una episiotomia sense preguntar-me, la maniobra Kristeller (contraindicada per l’OMS i el Ministeri de Sanitat en les seues recomanacions per a un part normal), no m’oferí un espill per veure nàixer la xiqueta ni incorporar-me en el moment de traure-la, sols ens deixà fer pell amb pell durant un quart d’hora i ni tan sols ens donà l’enhorabona. La gent entrava i eixia de la sala del part sense importar que jo estiguera nua, les necessitats afectives d’un bebè que acaba de nàixer, el terratrèmol emocional que viuen els pares… Ningú et pregunta mai com et sents, sols et prenen la temperatura i la tensió, però no hi ha cap atenció a les emocions ni els sentiments. Sols els dies del postpart, les infermeres de la sala es preocuparen per com em trobava. Del part tinc dues cicatrius: una episiotomia que està pràcticament recuperada i una ferida a l’ànima, per tot allò que no vaig experimentar i que mai ningú podrà tornar-me.
En aquesta societat on tot està medicalitzat, parir en casa sona a hippies inconscients, quan és pràctica habitual en alguns països del nostre entorn, fins i tot coberta per la seguretat social. Nosaltres triàrem tenir Melina en un hospital deixant-nos dur per les pressions socials i familiars, jo no vaig llegir massa perquè sabia que, quanta més informació tinguera, més frustrada em sentiria després, i no em vaig enganyar. Tenim tanta por al dolor (jo la primera), que no confiem en la natura, en el nostre cos, i ens perdem sensacions transcendentals de la vida.
