Mentre Melina dorm...

Què fan les mares quan els bebès dormen? I els pares? Quan Melina dorm, és el moment de fer les coses de casa, de posar-me a l'ordinador, de llegir, etc. A casa ens repartim molt bé les feines imprescindibles i, així, les poques estones que no hem d'estar pendents d'ella, podem dedicar-les a altres coses: cadascú, les seues.

A mi, a més de llegir, una de les coses que més m'agraden és fer manualitats. Qui em coneix ja sap que n'he fet sempre: calça, ganxet, punt de creu, cosir, postals de Nadal, scrapbooking (una paraula molt moderna per definir allò que hem fet tota la vida, tallar i pegar retalls de paper), etc, Fer manualitats de i per a bebès era una de les coses que més il·lusió em feia quan m'imaginava com a mare i, encara que el temps no és molt, algunes cosetes sí he fet. Hui us les mostraré per si us serveixen d'inspiració.

Bossetes

Quan estava embarassada, que tenia molt més temps (excepte quan estava vomitant, que m'ocupava una bona part del dia) vaig fe-li a Melina bossetes de tela per guardar bolquers, tovalloletes, etc; un saquet per a dormir, una manteta i la "nineta-manteta", que és el que ara anomenen doudou, un ninotet que els xiquets identifiquen amb la calma. La nineta porta dins la boleta-sonall que duia durant l'embaràs, però Melina no utilitza res per a dormir ni per a calmar-se que no siga la mamella, així que, de moment, és una joguina més. Si feu clic en els enllaços podeu veure les pàgines d'on em vaig inspirar, alguna amb patrons.

Més bossetes

El saquet de dormir

Manta en procés

La manteta acabada

La "nineta manteta"

Durant els primers mesos va ser quasi impossible fer res més que ocupar-nos d'ella i dormir, perquè estàvem esgotats. Ara és més fàcil fer alguna coseta per la nit, després que ella s'haja dormit. Fer manualitats és creatiu i molt relaxant per a mi, supose que perquè estic centrada en la tasca, els materials són molt agradables al tacte, etc. Una volta m'explicaren que fer ganxet és com meditar en moviment, supose que per això enganxa tant!

Aquestes són les meues darreres creacions:

Un joguet de tela. Als bebès els encanten les etiquetes, així que vaig fer-li aquesta estrella blaneta, inspirat en aquest patró.

Per al seu aniversari m'agradaria, cada any, regalar-li alguna cosa feta per mi, per compartir amb ella les meues aficions i transmetre-li el valor de les coses fetes a mà, així que aquest és el regal d'enguany, una cistella de fruites i verdures de ganxet, amigurumi per a les iniciades. Guardeu-me la sorpresa!

Uns regalets que han creuat l'oceà. Ací teniu el patró del dinosaure.

I la setmana passada, gràcies a l'associació Criando Ando de Paiporta, participàrem en un taller d'ampolles sensorials. Un invent fantàstic que consisteix en reciclar ampolletes i plenar-les amb diferents materials per estimular els sentits del bebè, el tacte, la vista i l'oïda, un joguet d'inspiració Montessori que li ha encantat a Melina. Vaig fer-li una visual amb estrelletes de purpurina molt relaxant i altra sonora amb els colors de la tardor. En farem més!

Pròximament, més coses. Ja sabeu que la xarxa està plena d’idees, a gaudir!

"No es plora"

“No li passa res, només plora per cridar l’atenció”. Si un bebè té fam, son, por, es sent a soles o qualsevol altra necessitat, més val que aprenga a aguantar-se i a no molestar als adults, perquè si l’agafes i l’atens es malcriarà i es farà dependent. Com que la son, la por, la solitud… no són alguna cosa? Clar que li passa alguna cosa, clar que serà dependent, fins que madure i deixe de ser-ho.

“No passa res perquè plore una mica, s’ha d’acostumar (al bressol, la cadira de passeig, la cadira del cotxe, estar a soles, etc.)” Com que no passa res per deixar-los patir? Clar que passa, passa que pateixen! I nosaltres que som els seus pares, som responsables del seu benestar, per tant, evitarem el seu patiment sempre que siga possible. No és possible traure’ls de la cadira quan van al cotxe, però sí és possible evitar fer viatges llargs o anar en transport públic fins que el bebè madure i no ho passe tan malament, per exemple.

Com que s’han d’acostumar? A què? De fet, se suposa que volem que acaben dormint en un llit i no al bressol, que caminen i no vagen en cotxet, per tant, tampoc és imprescindible acostumar-los a la força, no?

“No plores”, o en general, “No es plora”, o el que és el mateix, “tu, xiquet, no saps res i plores per ximpleries, no saps què és tenir un problema; jo, adult, sé quan, quant i per què necessites plorar, així que aguanta’t les ganes i no em faces perdre el temps”.

O pitjor encara: “com plores, et donaré jo motius per què plores amb raó”. El que li arriba al xiquet deu ser una cosa semblant a l’expressió anterior, que els seus sentiments, preocupacions o malestar no valen res, però és que a més, en aquest cas hi ha l’amenaça. I eixos “motius” solen ser prou radicals, traure’l del parc a la força i portar-lo a casa, llevar-li el joguet, nugar-lo a la cadireta o, si cal, donar-li una bufetada. És a dir, res d’ajudar-los a entendre les seues emocions, res de fer-los sentir importants i molt de conductisme tradicional, perquè sempre s’ha fet així, perquè als xiquets se’ls ha d’educar si no vols que et prenguen el pèl.

Aquestes expressions que a tots ens resulten familiars i estem farts d’escoltar al parc, a l’eixida del col·legi o al carrer, ens demostren la falta de competència emocional de la nostra societat, que no ensenya als xiquets a entendre les seues emocions, sinó a reprimir-les. Aquesta societat en la qual l’adult, pel fet de ser-ho, es considera més important, autoritat absoluta i jutge suprem de les emocions dels menuts, els ensenya a no valorar els seus sentiments, opinions i emocions i, per tant, a no fer-se valer. Ho hem comentat moltes voltes, després volem adults que sàpiguen defendre’s davant una injustícia, dones que demanen ajuda davant una agressió i que confien en les autoritats. Com si des de menuts els ensenyem que “no es plora”, o com he sentit moltes voltes a la meua àvia, que “si has de plorar te’n vas al bany perquè no et veja ningú”?.

Plorar és, en la nostra societat occidental, un signe de feblesa. Si jo, adult, que tinc vertaderes preocupacions, m’aguante i em trague les ganes de plorar, tu, xiquet, has de fer el mateix i no incomodar-me amb les teues minúcies, que tinc coses millors en què ocupar el meu temps. I és que el plor d’altra persona ens molesta moltíssim, segurament perquè els nostres instints ens diuen que alguna cosa li passa, mentre la nostra herència cultural ens exigeix ignorar-ho, especialment quan es tracta d’un xiquet. Perquè si fos important, hauríem d’atendre’ls, consolar-los, acompanyar-los i això implicaria parar i dedicar-los temps, i clar, al capitalisme no li interessa.

Setmana de la Lactància Materna: més que necessària

Aquesta setmana se celebra en el territori nacional la Setmana de la Lactància Materna. Ahir, la doctora Maite Hernández, responsable de la Unitat de Lactància de l’Hospital Dr. Peset de València, en la seua xerrada “Lactancia materna: una cuestión de género”, va explicar que aquesta, és la setmana número 40 de l’any, i com que és en aquesta setmana quan sol començar la lactància, es va triar aquest moment de l’any i no altre.

La xerrada va ser molt interessant, va explicar quines característiques “de gènere” tenen una explicació biològica (les anatòmiques, per exemple) i quines són culturals. D’aquestes darreres n’he parlat jo prou a aquest bloc: el rosa, les arracades quasi-obligatòries, les nines i cuinetes, etc. Però quan una dona és mare i decideix criar el seu fill seguint els seus instints i amb els millors recursos que la natura li ha proporcionat (braços i mamella), també s’ha d’enfrontar als condicionaments de gènere, al feminisme malentès que considera l’alletament un obstacle per al desenvolupament de la carrera professional i una esclavitud per a la dona, etc.

Una de les imatges que va compartir en la seua xerrada la dra. Hernández

Hi haurà qui pense que no hi ha per a tant, i que no cal protegir tant una cosa natural, que s’ha fet tota la vida. Aquesta setmana he escoltat dos casos que m’han gelat la sang. El primer, una professora interina que reclama el seu dret a l’hora de reducció per a la lactància i es troba que, per qüestions de calendari, l’administració li passa la pilota al centre, que ja té els horaris fets i, per donar-li la reducció, ha de fer modificacions que afecten a altres companys del departament. Al final, ella ha de patir els comentaris de tot tipus menyspreant el seu dret i el deu fill, el centre no pot fer massa i l’administració ha desprotegit un bebè que sols vol allò que la natura té previst, que l’alimente sa mare. Però no, sembla que això no és important.

El segon cas, el d’una dona amb un bebé que no guanya pes, s’estudia el cas i es veu que té frenet lingual, que li impedeix fer una bona succió, li suggereixen una frenotomia, una intervenció molt senzilla que es fa sense anestèsia, al moment, que es cura ràpidament i que pot millorar la succió i estalviar-li la necessitat dels suplements de fórmula, a més d’evitar tota una sèrie de problemes en el futur. Però, sorpresa! El pare (amb el suport de la seua família) es nega rotundament perquè “no van a intervindre al bebè només pel capritx de la mare de donar-li de mamar millor”. QUÈ? EL CAPRITX DE LA MARE? Fins on hem d’arribar?

La llei ens protegeix, alletar en públic és un dret de les dones i, especialment, dels bebès a ser alimentats, les autoritats sanitàries insisteixen en els beneficis de la lactància natural, però després, ve la legislació laboral i ho tira tot per terra amb els ridículs permisos de maternitat;  ve l’amiga, la tia o la veïna del cinquè i et diu que el teu bebè plora perquè la teua llet no l’alimenta, que ja és massa gran per a mamar o que l’estàs malacostumant donant-li cada volta que et demana; et fan mal les mamelles, li ho consultes al pediatra i et diu que no es cosa seua, que vages al metge de capçalera, que no té formació en lactància materna ni li interessa i t’amolla un “dóna-li un biberó i no et compliques la vida”. Al final, un acte natural i normal en la vida de totes les mamíferes (excepte les de l’espècie humana en la societat occidental) esdevé una lluita constant, quasi una heroïcitat. Però no ho deixarem estar, amb l’ajuda de les Unitats de Lactància, les assessores, les associacions de suport a la lactància materna i tothom conscienciat i amb ganes de millorar el nostre món, continuarem lluitant, fent la lactància visible i exigint les autoritats que protegisquen els bebès i les seues famílies. Molta força!