diumenge, 29 de maig del 2016

Una de pragmatisme

Melina està a punt de fer sis mesos i hui em posaré pragmàtica. Tothom diu que tenir un bebè costa molts diners, i és cert, sobre tot si compres tot allò que va en les “guies de compres” de les revistes. Nosaltres en aquestos sis mesos hem aprés molt i m’agradaria compartir aquelles coses que, des de la meua experiència, no tornaria a comprar (o sí) si tornara a quedar-me embarassada sabent allò que sé ara.  
Carro, mini-bressol, bressol, canviador, banyera, hamaca, manteta d’activitats, motxilla…. Algú dona més? Tenim de tot, però algunes compres ens les hauríem pogut estalviar:
  • El carro: compràrem un de tres peces, cabàs, cadireta i porta-bebès. Ara, m’estalviaria la darrera peça, el porta-bebès sols serveix per anar al cotxe, perquè no recomanen que el bebè estiga molt de temps en ell. Ara que hem comprat una cadireta grup 0-1, és a dir, que val des del naixement, ens hem adonat que és molt més segura que el porta-bebès i probablement més còmoda. Així que directament compraria aquesta.
  • L’hamaca… No sé què dir. Crec que no gastaria tants diners. Com que som anti “coses que funcionen a soles” compràrem una sense arc de ninotets, ni música ni vibrador, una que es mou amb el moviment del bebè, perquè molta gent ens digué que els seus fills havien passat hores i hores en l’hamaca. Melina quan està desperta està en braços o en terra, que és el millor per al seu desenvolupament motor. Alguna estoneta passa en l’hamaca per a jugar o per esperar que fem alguna cosa uns minuts, però són pocs moments i cada volta menys. Així que no, no compraria una tan cara, agafaria la més senzilleta i endavant.
  • El bressol. El gran tema! Segons els nostres pares els bebès han de dormir al bressol, però pot passar que, com Melina, es desperten només tocar-lo i, si vols que dormen en ell, et passes mitja nit passejant per tornar a dormir-la (amb la qual cosa qui no dorm ets tu). Els primers dos mesos la nostra filla va dormir al mini-bressol adossat al llit (amb el sistema que he dit), però quan provàrem a ficar-la al llit amb nosaltres descobrírem que tots tres dormíem més, així que es va quedar. Ara, el mini-bressol està a l’habitació com a caixa d’emmagatzemar joguets, mantetes i coses vàries i el nostre llit sense potes en terra per evitar perills. Com que és una cosa que, suposant que et vaja bé, sols utilitzaràs sis o set mesos, jo el compraria de segona mà, o si algú te’l deixa, millor.

  • Quant al bressol gran, no sabem quan l’utilitzarà. Alguna volta fa alguna migdiada en ell, però traure-la de la nostra habitació mentre continue mamant és impensable (que jo vull dormir) així que no sé si finalment ens hauria pagat més la pena comprar-li directament un llitet baix, d’on puga pujar i baixar ella a soles quan ja camine.
 
  • El canviador i la banyera sí ens han resultat molt útils. Són senzills, però t’estalvien molts mals d’esquena i, si el bebè naix a l’hivern, tenir-los a una habitació xicoteta o al bany també és útil per escalfar-la ràpidament.  
  • La motxilla: la gran compra. Nosaltres tenim una emeibaby i estem encantats. No he donat cap marca, però amb la motxilla sí és important triar una ergonòmica. En les tendes tradicionals en venen moltes que no ho són, però el correcte desenvolupament de l’esquena del bebè és molt important i paga la pena informar-se bé abans de fer la compra. A Melina fins els quatre mesos no li va agradar anar amb ella, potser amb un fulard elàstic l’hauria pogut portar millor de més xicoteta. Ara, la motxilla val fins i tot per a dormir-la. Així que sí, invertiu en una bona motxilla!
I vosaltres? Què tornaríeu a comprar i què penseu que ha sigut una despesa inútil? La llàstima d’aquestes coses és que cada casa és un món i fins que no tens el bebè amb tu no saps ben bé què aprofitaràs i què no. De nou, el capitalisme en el qual vivim ens espenta a gastar i gastar a voltes sense trellat. Cal parar-se a pensar abans d’emplenar la casa de trastos… Però com costa resistir-se!

diumenge, 22 de maig del 2016

Quanta feina queda per fer!

La setmana passada contestava a Elvira Lindo arran d’un article que va escriure sobre les dones que volen ser alguna cosa més que mares, les que no volen quedar-se a casa, i em basava fonamentalment en el fet que, segons la meua opinió, un bebè requereix de dedicació exclusiva i que hi ha coses que només pot fer una mare, i això no implica que deixe de ser una persona completa, amb interessos i inquietuds.
Doncs bé, fa uns dies vaig ser testimoni d’una conversa entre les xiques del taller de lactància en la qual una deia que s’havia alçat a les set del matí per a planxar, perquè al seu home ja no li quedaven camises. (Nota per a navegants: jo no sabia què era un taller de lactància fins que em vaig quedar embarassada i vaig començar a informar-me, i és un dels recursos més importants per a qui decideix alletar al seu fill, encara que passen coses com aquesta). Quan m’adoní que no era ella a soles qui tenia aquest problema, sinó que altres comentaven com de mudats anaven els seus homes abans del bebè, perquè ara elles no tenien temps per a planxar, o quina sort tenien aquelles els homes de les quals no han d’anar a treballar amb camisa, em vaig enfadar, vaig intentar contestar, però em vaig sentir d’altre planeta. Algunes em deien que tinc molta sort perquè la meua parella es planxa la roba, no és sort, és seny! La sort, la grandíssima sort, és que els nostres camins es creuaren en el moment adequat, però que siga un home autònom, capaç de fer-se el dinar o de rentar-se la roba no és una sort, és normal! O acàs algú li diu “quina sort, que la teua parella sap agranar i rentar els plats”?
Jo vaig créixer a una casa on ma mare feia la major part de les tasques domèstiques, mon pare feia coses, sí, però no pot dir-se que la feina estiguera repartida equitativament, i això que tots dos treballaven fora de casa a jornada completa. A hores d’ara, un dinar familiar continua sent un exemple de masclisme evident, ja que llevat d’honroses excepcions (el meu cosí, la meua parella i la de la meua germana, i para de contar), els homes no s’alcen a llevar taula ni a posar-la. Molts arriben a taula posada i altres se’n van abans d’acabar el cafè.  Tanmateix, crec que no està tot perdut, és la nostra generació qui ha de canviar les coses i educar els seus fills en igualtat.


Igualtat no vol dir que sigam iguals, perquè biològicament no ho som, i en la cura d’un bebè no pense que tot puga repartir-se al 50%, però moltes coses sí les poden fer els dos, entre elles, les tasques domèstiques. Ahir una companya compartia un article d’un pare que es sent estrany perquè s’alça per la nit a atendre els seus fills, encara que la seua dona no treballa fora de casa. És que cuidar d’un bebè, que requereix estar alerta cada minut del dia (i quasi de la nit), no és una feina? És que no cal haver descansat per poder prestar-li tota l’atenció que es mereix? Anar a treballar fora de casa és cansat, tots podem ajudar-nos en un moment donat però això no vol dir que la casa siga responsabilitat única de la dona i que per no anar a treballar, haja de fer-se càrrec de tot.

Si vull que Melina cresca feliç, amb autoestima, sentint-se respectada i estimada, com vaig a deixar que ho faça sabent que, com a dona, té una sèrie d’obligacions afegides en la vida? Si m’alce a les set del matí a planxar les camises del seu pare, ella ho aprendrà des de ben menuda, si no veu que la casa és responsabilitat dels dos, no ho aprendrà i no podrà exigir el respecte que es mereix quan tinga parella. I això no vol dir que no planxe, que ho faig, però a la meua parella li cauria la cara de vergonya (i a mi també) si un dia m’ha de dir que li planxe perquè no té roba per a treballar l’endemà. En quin món vivim?  Quanta feina queda per fer…

diumenge, 15 de maig del 2016

Mares exemplars i exemples de mares (resposta a Elvira Lindo)

El dia de la mare, gràcies a facebook, vaig llegir un article d’Elvira Lindo titolat “Una madre poco ejemplar”, que podeu llegir ací. Algunes coses no em van agradar gens i m’agradaria aprofitar aquest bloc per fer una reflexió al respecte.

La sensació que em va quedar després de llegir-lo és que hi ha una espècie de feminisme “fashion” que critica les dones que decideixen fer un parèntesi en la seua vida professional per dedicar més temps als seus fills, i les critiquen enarborant la bandera del feminisme i la defensa de la igualtat. Hi ha algunes coses que m’agradaria respondre-li, des de la meua humil experiència, a Elvira Lindo.

En primer lloc, diu el següent: “esto de ser madre es algo que se inventó desde los tiempos del velociraptor, así que conviene vivirlo sin darle al hecho demasiada importancia. Nada hay más natural en este mundo. Aunque en estos tiempos, tan dados a fomentar el orgullo y la heroicidad, haya quien crea que tener un hijo es un acontecimiento histórico del que no hay que perderse ni un solo instante.”

Klimt, "Mother and child"
Per suposat que ser mare és un esdeveniment històric!, històric en la vida de cadascuna de les mares del món. Ja sabem que l’ésser humà es reprodueix des dels seus orígens, però segur que cada mare ha viscut com un moment únic el moment del naixement del seu nadó i per suposat que jo no vull perdre’m ni un moment de la meua filla! Ho pense, i ho pense perquè no és una cosa que a una li ocórrega cada dia, jo estic vivint moments únics, irrepetibles, i que altres persones ho hagen viscut abans no els fa menys meravellosos, perquè la relació amb la meua filla és única, com la de cada mare amb els seus fills. I això no em fa menys feminista, ni menys moderna, ni menys realitzada com a persona.

No hi ha ningú que puga estar amb els seus fills cada instant de la seua vida, perquè és simplement impossible. Però segurament cadascú buscarà el seu propi equilibri, intentarà estar amb ells el major temps possible, compatibilitzant-lo amb altres aspectes de la seua vida, com el treball, la vida en parella, l’esport, etc.

Elvira Lindo continua citant Milagros Pérez Oliva que diu que “entronizar la dedicación exclusiva a la crianza como una especie de dictado de lo natural supone volver a los roles que reservan el mundo laboral y la esfera pública a los hombres, y la crianza y la esfera de lo privado a las mujeres”. A ambdues els diria que efectivament la natura ha fet homes i dones diferents, nosaltres parim i amamantem, raó per la qual, si volem criar els nostres fills amb el millor aliment, necessitem dedicar-nos a ells dia i nit (que li ho diguen a qualsevol que tinga un bebè), però això no implica que les parelles, si hi ha, no puguen fer-se càrrec també de tots aquells aspectes de la criança que es poden compartir (que són quasi tots). Caldria exigir als nostres governants que pares i mares (en tots els models de família) pogueren dedicar-se a la criança dels seus fills si així ho desitgen, siga quina siga la seua situació laboral, almenys durant els primers mesos. Com els ciments dels edificis, els primers anys de la vida d’una persona són fonamentals per al seu desenvolupament i el temps que se’ls hi dedica, els dóna més força.

Continua Elvira Lindo: “encuentro, y que me perdonen las actuales madres coraje, que ha sobrevenido de pronto una maternidad agobiante en la que parece que sólo hay una manera de hacerlo bien y es la de entregarse a la crianza sin pausa ni tregua. (...) ¿Qué esperan los hijos de nosotras? ¿Que no tengamos vida propia? ¿Esperan estar pegados todo el tiempo a nuestro regazo? Esa es la teoría en boga.”
Potser hauríem de preguntar-nos què esperem nosaltres dels nostres fills. Els considerem un obstacle en la nostra vida? Perquè la meua filla és part de la meua vida, és a dir, forma part de la meua “vida pròpia”, que ara, senzillament, té altres característiques. Els bebès naixen indefensos i necessiten contacte i afecte constants, per tant, segurament sí esperen estar tot el temps amb nosaltres. És la nostra societat qui ens incita a separar-los de nosaltres, fer-los dormir quant abans millor al seu propi llit i la seua pròpia habitació… Cadascú tria la manera de criar els seus fills segons els seus valors, però no veig l’argument de criticar qui vol satisfer les necessitats d’un bebè. Si no vols que la teua vida canvie, no tingues fills. Si els tens, t’hauràs d’organitzar d’altra manera, tindràs menys temps només per a tu, però a canvi tindràs un munt de moments únics. Ser mare no és renunciar a la teua vida, és fer-la diferent, compartint-la amb una altra persona.  
El problema és que vivim en una societat capitalista que ens aboca a ser ens treballadors i productors constants, i en la qual parar l’activitat productora per fer qualsevol altra cosa, està mal vist. I està mal vist, perquè si deixem de produir, deixem també de consumir. No oblidem que quan una família decideix criar personalment els seus fills, si un dels dos membres de la parella deixa de treballar o de buscar feina (i si el bebè és amamantat, necessàriament ha de ser la dona), els seus ingressos es reduiran i hauran de retallar el seu consum. I això al capitalisme no li interessa gens.
Potser la vertadera revolució no és tant convertir-nos en eixos homes que renuncien a la família a canvi de guanyar més diners, com aprendre a aturar la voràgine consumista que ens atrapa. 

diumenge, 1 de maig del 2016

El meu primer dia de la mare

Hui, 1 de maig de 2016, Melina fa cinc mesos i, coses del calendari, és el meu primer dia de la mare. Cada dóna que esdevé mare ho fa d’una manera diferent, algunes per casualitat, altres per despist, altres, com una evolució més de la vida, altres, després de molts esforços. Hi ha mares biològiques, d'adopció o d'acollida; mares amb i sense parella. En el meu cas, fa anys que tenia moltes ganes de ser mare i no ha sigut fàcil, però tampoc massa difícil, agraisc l’esdevenir de la vida que Melina haja arribat ara, perquè segur que és el moment ideal i perquè no seria la mare que sóc si hagués arribat abans o després.
Hui, per tant, és un dia especial. Així que faré una entrada una mica diferent, i com que els decàlegs estan de moda, vull fer-ne dos.
El primer vol ser una reivindicació dels moments imperfets de la maternitat, perquè no sempre és un camí de roses.  Reconec que hi ha moments desbordants, en què et qüestiones tot i no saps si seràs capaç de fer-ho bé. En el meu cas, afortunadament no són molts aquests moments, però quan apareixen m’esgoten física i mentalment. Crec que les meues expectatives sobre la maternitat m’han ajudat a no perdre la cordura, però sobre tot vull agrair al pare de Melina les seues encertades paraules, que m’ajuden a retrobar l’equilibri i seguir endavant gaudint de l’experiència.
Anem doncs, al primer decàleg, el d’aquells moments no tan bonics de la maternitat, però que em resituen en la realitat i que, probablement, dins d’un temps trobaré a faltar.
  1. Quan em pose la meua samarreta preferida i, just abans d’eixir de casa, Melina regurgita i em plena de llet.
  2. Quan, també just abans d’eixir de casa, una megacaca ho taca tot i ens toca canviar-la de dalt a baix i fer allò que jo no coneixia abans de ser mare: fregar les taques! (Afortunadament ja hem trobat la solució: el sabó de tota la vida, el “lagarto”, que funciona de meravella amb les taques de caca.)
  3. Que eixir de casa siga missió impossible perquè m’he oblidat els pitets, no porte prou bolquers, joguets, la xaqueteta, la manteta…
  4. Els mocs. (Qui té un xiquet amb mocs, ja sap per què).
  5. Les nits sense dormir, passejant pel corredor a les cinc de la matinada, quan el pare de Melina assegura que “caurà pel seu propi pes” però sembla que no vaja a adormir-se mai.
  6. No poder desdejunar tranquil·lament la major part dels dies. A mi que m’encanta i que vaig passar nou mesos en què el desdejuni era la crònica d’un vòmit anunciat, ara que puc… tampoc puc!
  7. El desordre que regna a casa. Mai no he sigut la més ordenada del món, ni sense ni amb parella, però ara hi ha trastos per tot arreu, roba sense guardar, borses, xaquetes, el carro… Sembla que es multipliquen.
  8. Les rentadores que s’acumulen i no s’acaben mai. Quantes rentadores es poden posar a la setmana? Què fa qui no té un fill, sinó dos o tres?
  9. Totes les coses que, temporalment, he deixat de fer (o que puc fer molt poquetes voltes), com llegir, veure pel·lis, pintar-me les ungles i, especialment, el temps en parella. (Sé que tornarà!)
  10. Quan plora i no sé què li passa ni com calmar-la… Els seus plors m’arriben a l’ànima, encara que cada volta ens entenem millor i ja passa molt poques voltes.

I el segon decàleg és el dels moments que ho compensen tot, tot, tot i que em fan sentir la persona més feliç del món. Faré un decàleg, però serà només un resum dels innombrables moments fantàstics que tenim cada dia. Gràcies, filla!
  1. Quan està jugant, em mira i somriu.
  2. Quan juguem a petorretes i es pixa de riure.
  3. Quan juguem amb la manteta a “on està Melina? Ací!!!”
  4. Dur-la pegada a mi en la motxilla.
  5. Els seus joguets que ho emplenen tot de colors.
  6. Quan fa coses noves: alçar el cap, agafar un joguet, acariciar, tirar-se als braços d’algú…
  7. Banyar-la i que el bany siga la sala de festes més divertida del món.
  8. Les seues carícies mentre està mamant.
  9. Quan es dorm als meus braços.
  10. Quan es desperta al meu costat, em mira i li brillen els ulls de felicitat.


Vull dedicar aquesta entrada a Melina, que m’ha fet l’honor de ser la seua mare, al pare de Melina, sense el qual no seria hui la mare que sóc, a ma mare, perquè ara entenc moltes coses, i a totes les mares del món, pels seus esforços quotidians.