La revisió dels quatre mesos i l'alimentació complementària (II)

La setmana passada parlàvem de la revisió dels quatre mesos de Melina i les recomanacions sobre la introducció de l’alimentació complementària que ens donaren al pediatra. Com que des del principi trobem algunes incongruències en aquestes recomanacions, ens hem dedicat a recopilar informació i hem tret les nostres pròpies conclusions. En aquesta entrada faig un resum molt general de les idees bàsiques que hem estret de la lectura de Carlos González (Mi niño no me come), Julio Basulto (Se me hace bola), Jesús Martínez (El médico de mi hijo) i una xarrada de Cintia Borja (infermera pediàtrica IBCL i experta en alimentació). No es tracta d’una guia, sinó de les meues conclusions al respecte. Per a més detall, podeu consultar les fonts esmentades.

Tots coincideixen en què la introducció dels sòlids s’ha de fer a partir dels sis mesos o del moment en què el bebè estiga preparat, i sabrem que està preparat quan siga capaç de seure sense suport, mostre interès pel menjar (intente agafar menjar del nostre plat i faça com que mastega) i haja perdut el reflex d’extrusió (reflex pel qual els bebès escupen qualsevol cosa que els entra a la boca, excepte el mugró o una tetina, si estan acostumats a beure d’un biberó). Si la mare s’ha d’incorporar a treballar i no pot o no vol extraure’s llet, alguns opinen que és preferible donar al bebè llet de fórmula i altres opten per introduir els cereals, sempre que siga a partir dels quatre mesos.

No hi ha un ordre únic d’introducció dels aliments, aconsellen començar pels més rics en ferro (ja que és allò que més necessiten els bebès perquè a partir dels sis mesos no els ho aporta la llet materna en quantitat suficient) i amb més kilocalories (especialment si van justos de pes). Aconsellen, això sí, introduir els aliments un a un i amb uns dies de diferència, per poder detectar possibles al·lèrgies o intoleràncies.

Quant als aliments “perillosos”, tots coincideixen en evitar la sal i el sucre, la mel (pel botulisme), les verdures de fulla verda (pels nitrits), els peixos grans (pel mercuri) i el marisc (pel cadmi) fins a l’any; els fruits secs sencers i els aliments que no puguem xafar amb els dits (pel risc d’ennuegament), fins els 5 o 6 anys. Quant a la llet de vaca, si s’alimenten amb llet materna no els cal la llet d’altre animal, pot introduir-se la de vaca a partir de l’any (i els lactis una mica abans). I el gluten, tots aconsellen introduir-lo abans dels set mesos en petites quantitats. Respecte a les al·lèrgies, tots els autors consultats coincideixen en què no hi ha estudis que demostren que retardar la introducció d’aliments més al·lergènics aporte cap benefici, ja que les al·lèrgies són genètiques i es desenvoluparan igual als sis mesos o a l’any.

I al fil d’aquesta qüestió, cal reflexionar sobre com ens afecten els interessos de la indústria, en aquest cas l’alimentària. Es recomana no afegir ni sal ni sucre als aliments del bebè, però els cereals industrials porten sucre afegit, com també les anomenades “llets de creixement”. Per què? Perquè han de fidelitzar els consumidors i de tots és sabut que els bebès prefereixen els sabors dolços, la pregunta és, és més important el benefici de la indústria o lluitar contra l’obesitat infantil, cada volta més freqüent?

Per últim, recorden que és fonamental no obligar a menjar als xiquets: els pares trien quan i què es menja, però els xiquets decideixen la quantitat. Es basen en la creença que els xiquets saben autoregular-se, especialment els alimentats amb lactància a demanda, i si els oferim un ventall ampli d’aliments saludables, menjaran allò que necessiten quan estiguen preparats per fer-ho.

D’altra banda, i açò ja és qüestió de gustos, alguns autors (com Carlos González o Julio Basulto) recomanen fugir dels triturats perquè consideren que si l’objectiu de l’AC és que els xiquets aprenguen a menjar, no té sentit oferir els aliments en un format que després implicarà aprendre a menjar, de nou, com els adults, així que pot oferir-se directament aliments cuinats normalment i adaptar-los en allò que calga (xafar amb una forqueta, ratllar la fruita, etc).

A nosaltres ens agrada aquesta idea, la de respectar el ritme de Melina, que no deixe d’autoregular-se com ja ho fa amb la llet, que aprenga a distingir sabors i textures, perquè si un puré porta arròs, pollastre i verdures, com reconeix el sabor de cada cosa? Com podem saber si alguna cosa no li agrada? Té dret a tenir les seues preferències i a no menjar allò que no li agrade (que molts tenim alguna aversió provinent d’alguna cosa que ens obligaren a menjar de molt menuts).  Aquest tema és polèmic perquè molts podem estar d’acord en què els bebès, com a persones que són, tenen dret a triar, a enganyar-se i a aprendre al seu ritme, però també està clar que els pares som responsables de la correcta alimentació dels nostres fills. La qüestió és si és la nostra tasca decidir què ha de menjar o si és suficient amb donar un bon exemple menjant bé (que no és tan fàcil), oferir aliments saludables i confiar en què prendrà les decisions adequades. Ara ens toca triar a nosaltres.

La revisió dels quatre mesos i l'alimentació complementària I

L’objectiu inicial d’aquest bloc era compartir la meua experiència de criança, especialment quant a l’alimentació complementària, ja que sembla ser un dels grans cavalls de batalla dels pares i pediatres preocupats pel normal desenvolupament dels xiquets.

Doncs bé, sembla que ens ha arribat eixe temut moment. Sembla, però no. Comencem pel principi: l’OMS, l’AEP, UNICEF, etc recomanen, com ja he dit en altres ocasions, lactància (preferiblement materna) exclusiva durant els sis primers mesos de vida. Però vet aquí que fa dues setmanes anàrem a la revisió dels 4 mesos i eixírem de la consulta amb dues perles que ja em diràs com ens mengem. En primer lloc, basant-se en els famosos percentils, ens diuen que la xiqueta està una mica per damunt del pes que li toca, quan li dic que està amb lactància materna exclusiva (i, per tant, no sé quant menja), ens mira sorpresa i ens aconsella “que la mamà no siga tan generosa”. Com?? Què faig, a meitat de presa li lleve la mamella i li dic “Melina, ja has acabat, t’hem de posar a dieta perquè et passes una mica de pes”?

Els percentils estan molt bé per tenir una idea general de com ha de ser l’evolució de creixement dels xiquets (en alçada i pes), però no admetre la més lleugera desviació de la línia que li correspon, com si no foren persones, sinó maquinetes programades per a guanyar x centímetres i x grams per setmana, és una bogeria. Quan vaig consultar a un pediatra de la meua confiança, em contestà que hi ha xiquets que engreixen molt ràpidament i després s’estanquen i creixen, i altres que ho fan tot a poc a poc, però en qualsevol cas, que no faça massa cas del comentari de la meua pediatra i continue donant-li a demanda, que és com s’ha de fer.

El segon regalet que ens feren va ser un full amb les indicacions per començar amb l’AC. Si als sis mesos hi ha altra revisió, per què no s’esperen a donar-la en eixe moment i verificar primer si la xiqueta està preparada per començar amb els sòlids? En els papers aquestos, uns fulls fotocopiats amb aspecte de ser prou antics (de fet, l’adreça del centre de salut que hi apareix és la de l’anterior ambulatori, que fa ja al voltant de sis anys que es canvià d’ubicació), ens donen una sèrie d’indicacions “d’educació per a la salut” com ara posar a dormir el xiquet en la seua habitació abans dels cinc mesos. No entenc massa per què el pediatra m’ha de dir, com a consells per a un xiquet sa, on ha de dormir la meua filla. Si està sana, serà que no ho estem fent malament, siga quina siga la nostra opció, no?

I anem a les indicacions de l’AC. Copie textualment:

“0-6 mesos: lactància

5 mesos: cereals sense gluten; suc de taronja; entre el 5é i el 6é mes s’ha de canviar a la llet de continuació.

5 mesos i mig: fruites (excepte maduixes i bresquilles)

6 mesos: pollastre, verdures…”

Sóc jo, o aconsellar “lactància exclusiva fins els sis mesos” i “pastetes de cereals als 5 mesos” és una incoherència? Després, aconsellen introduir els cereals espessint el biberó del desdejuni. I si s’alimenten amb lactància materna, se suposa que ens hem de traure llet, espessir-la amb cereals i donar-li-la amb un biberó? Ens hem tornat bojos?

Els cognoms de Melina i el masclisme institucional

Després de conèixer el sexe del bebè, un altre moment interessant de l’embaràs va ser el de triar el nom de la xiqueta. Degut a la nostra especial vinculació a Grècia, volíem que fora seria un nom grec, però fins que ens va vindre a la ment Melina, la cosa no estava gens clara.

Si era parell, el meu cognom aniria davant

Decidit el nom, calia reflexionar sobre els cognoms: seguiríem la tradició de la nostra cultura patriarcal i li posaríem primer el cognom del pare o no? Opinions en sentirem de tots els colors però van ser els daus els qui triaren l’ordre, perquè no pensàvem que cap dels dos cognoms havia de tenir una prioritat, ni per seguir la tradició ni per fer discriminació positiva. Finalment, la sort decidí que seria el meu cognom aquell que aniria en primer lloc.

Quan va nàixer Melina anàrem al jutjat de pau a inscriure-la. Com que no estem casats, sabíem que calia personar-nos els dos. Per una qüestió de calendari, teníem presa per enregistrar-la i en el jutjat de pau de la localitat on vivim ens digueren que no podien donar-nos el llibre de família immediatament, però que podia anar només el pare a la ciutat de la justícia de València i li’l donarien al moment. Així ho va fer (jo feia pocs dies que havia parit i necessitava descansar).

Tot va anar de meravella, efectivament, li donarien el llibre de família en un moment… Però, sorpresa! Havíem decidit invertir l’ordre dels cognoms. Sí, invertir. I en eixe cas, calia que anara també la mare. (Això ens passa per transgressors).

A l’endemà anàrem els dos de nou al jutjat. Allà, un funcionari ens explicà amablement que per tal d’invertir l’ordre dels cognoms (i així ho va fer constar al llibre de família, estampant un segell a la part superior de la pàgina) calia el consentiment dels dos. Durant els tràmits, el pare va haver de reconèixer la xiqueta com a filla, perquè no estem casats, després de preguntar-me si no havia estat casada i divorciada, perquè de ser així, el pare legal seria l’exmarit a no ser que un jutge dictaminara el contrari.

Sóc jo la única a qui tot açò sembla una comèdia? (O una tragèdia, ja no ho sé). En primer lloc, la qüestió de la inversió dels cognoms. Si la llei diu textualment “es más justo y menos discriminatorio para la mujer permitir que ya inicialmente puedan los padres de común acuerdo decidir el orden de los apellidos de sus hijos, en el bien entendido de que su decisión para el primer hijo habrá de valer también para los hijos futuros de igual vínculo, lo cual no impide que, ante el no ejercicio de la opción posible, deba regir lo dispuesto en la Ley.” Per què la nostra decisió es qualifica d’invertida?  

I en segon lloc, com és que la mare no compta per a res en el procés de registre? Llevant la qüestió dels cognoms, va ser ell qui la reconegué com a filla sense demanar-me a mi cap opinió. Qüestions de confiança a banda, ací la única que sap realment qui és el pare, sóc jo!  I del tema de l’exmarit com a pare legal si la dona no s’ha tornat a casar, ja ni parlem. No sé quin de tots els despropòsits és el més gran en aquest cas. La veritat és que a la fi m’alegre que els daus triaren el meu cognom el primer. Seguirem lluitant!