Coses de xiques?

Hi ha una primera etapa de l’embaràs molt emocionant en què encara no saps el sexe del bebè. Recorde que una part de mi volia una xiqueta, però alhora estava espantada perquè, per alguna raó, pensava que seria un xiquet i no volia decebre’m si finalment era un xic, m’hauria sentit tan culpable!. Al mateix temps, tenir un xiquet hauria sigut molt bonic per poder posar-li un nom que, d’alguna manera, seria un homenatge al meu pare, que no l’ha pogut conèixer. Racionalment sé que ell estaria igualment encantat, i jo també, faltaria més! Però quan estàs embarassada, entre que tothom et pregunta què vols i que les hormones et tenen una mica alterada, tot es complica amb els desitjos i expectatives.

Quan finalment saps el sexe: fantàstic, una xiqueta! I ara? Triem el cotxet, el color de l’habitació, el bressol, etc, “de xica”? O “neutre”? Uf! Benvinguda a l’univers dels bebès i el celeste i el rosa. TOTHOM, sense excepció, a qui preguntàvem per alguna cosa que necessitàvem comprar, siga el carro, el bressol, la pintura de la paret de l’habitació o el saquet de dormir, ens preguntava en primer lloc “és nen o nena”? Perdó? Pregunta’m quin color m’agrada, quines són les mesures de l’habitació per veure si cap, si a casa fa molta calor o fa fred… No, “xiquet o xiqueta”, perquè clar, immediatament has de descartar la meitat de l’oferta disponible: la rosa o la blava, segons el cas.

A algunes de les tendes més conegudes del ram, la roba dels bebès més menuts sols té tres opcions: rosa, blau o blanc. En altres, si és un xiquet, tens més opcions: blaus, verds, rojos, grocs… Però si és xiqueta, continues tenint només una: rosa. I preferiblement amb volants, puntilletes i llaços, molts llaços i floretes. Amb aquesta perspectiva, haguérem de posar una norma a la família, que estava desitjant comprar robeta i coses per a la nova neta i neboda: ROSA NO. Ara, clar que té algunes coses roses (fúcsia, millor dit, continuem fugint del “rosa bebè”), i amb floretes fins i tot, però té moltes coses de més colors.

I tot açò, per què em molesta tant? Algú podrà dir: és prou amb comprar la roba com t’agrade, que segur hi ha més opcions. Sí, però sembla que la dona és el gènere marcat. Un bebè, per defecte, és un xiquet, un mascle. La indústria, si naixes dona, et redueix des del moment del naixement a una única opció per distingir-te dels homes: has d’anar del teu color, has de marcar-te. Melina va moltes voltes amb vestit, i encara així li diuen “ai, quin xiquet més bonic!”. Clar, moltes voltes no porta res rosa, però és que nosaltres a més, hem comés la barbaritat de no posar-li arracades! Així, com va a saber la gent que és una xiqueta? M’ho digué una dona l’altre dia pel carrer. “Senyora, perquè té vulva. Com que no li la veu, si no sap què és, pregunte, no cal donar-ho per suposat”. No li ho vaig dir, però em vaig quedar amb les ganes.

Reconec que mentre estava embarassada pensava en posar-li arracades a Melina, supose que per tradició, perquè jo en porte i, efectivament, m’agraden molt. Però finalment decidírem que siga ella qui trie si les vol o no. Ja em costa veure-la plorar quan li posen les vacunes com per a fer-li mal per una qüestió estètica que, a més, em suposa un dubte ètic considerable. Si quan siga més gran les vol, li les posarem sense cap problema. Em consta que també hi ha gent que confon xiquets amb xiquetes, no és aquest un tema exclusiu de les nenes, però sí és cert que al món en què vivim, si des del naixement t’has de posar marques específiques de gènere perquè et reconeguen, mal anem… No seré jo qui li inculque aquestos valors.

Excedència sí o excedència no?

Parlàvem la setmana passada de l’actual permís de maternitat de 16 setmanes, clarament insuficient per a conciliar la vida familiar i laboral. Un bebè de tres mesos i mig necessita els seus pares, especialment la seua mare i més si s’alimenta de llet materna. El mateix dia que vaig publicar la darrera entrada, La Sexta va emetre el seu programa “Salvados” sobre la conciliació familiar i laboral. Supose que no sóc l’única que es posà verda d’enveja en veure el model suec, on el pare i la mare poden repartir-se 18 mesos. Així sí es pot repartir equitativament el permís!

Però nosaltres vivim on vivim i jo, ara, ja hauria d’haver-me incorporat a la feina. Afortunadament, el papà de Melina i jo tenim feina els dos i ens podem permetre una excedència per cura de menors fins que siga més gran i estiguem tots tres preparats per què ella vaja a l’escoleta. I sobre aquesta decisió vull fer una reflexió: sé que no està ben vist en els temps que corren dir que és una qüestió de prioritats familiars, però pense que en molts casos sí és així. Sóc conscient que moltes famílies no tenen dos sous complets i/o estables i, efectivament, no s’ho poden permetre. També hi ha moltes mares o pares que cuiden dels seus fills perquè estan a l’atur sense haver-ho triat ells. Però també hi ha un nombre considerable de cases on entren dos salaris i, amb un d’ells seria suficient per viure còmodament.

Amb aquest tema, passa com amb els funcionaris, sembla que no es pot ni parlar d’ell. Fa quinze anys els funcionaris eren els “pringats” que, com que mai tindrien una paga de beneficis, no podrien lucrar-se com en l’empresa privada. Ara, que ens han congelat el sou, hem perdut alguna paga i ens han empitjorat les condicions de treball, som uns privilegiats que no tenim dret a queixar-nos ni demanar res.

Quan una família amb dos sous un fill i s’acaba el permís de maternitat, té diverses opcions: un dels pares pot demanar una excedència i cuidar personalment el bebè, o poden tornar a treballar els dos i buscar una escoleta, contractar un cuidador o deixar el bebè amb alguna persona de confiança. Hi ha moltes raons molt vàlides per incorporar-se a treballar: recuperar la carrera professional que s’havia aturat temporalment, estalviar, comprar-se una casa al camp on el xiquet viurà més sa, poder anar-se’n de viatge en estiu, etc. Però en tots aquestos casos la família està prioritzant, no és que no puguen permetre’s una excedència, és que prefereixen fer una altra cosa. I està bé, però sí és una qüestió de prioritats. En el nostre cas, hem triat la primera opció: teníem moltes ganes de ser pares, a més ens ha costat una mica i, ara que tenim la nostra petita revolució a casa, volem gaudir d’ella quantes més hores al dia, millor, i a més, pensem que cuidar-la personalment és la única manera de garantir que la criança seguisca els nostres principis.

Però decidir demanar una excedència no és tan fàcil com “quedar-se a casa”. Perquè no és “quedar-se a casa”, no són vacances. Cuidar d’un bebè exigeix totes les teues energies, és meravellós, però també és esgotador i quan arriba la nit rarament tens ganes de res que no siga dormir (abans que es desperte ella!). En el meu cas, demanar una excedència significa també renunciar temporalment a un aspecte molt importat de la meua vida, perquè tinc la sort que la meua feina m’apassiona i no la vull deixar de costat per massa temps. A una part de mi li agradaria comprovar si, darrere del petit caos de bolcalls i sonalls que m’envolta, està encara Amparo, la professora de grec i llatí, vocal de la SEEC, estudiant de grec modern i un llarg etcètera. Però l’altra part sap que aquesta etapa passarà molt ràpidament i, amb els anys, sabré que he fet allò que em demanaven cos i ànima, perquè sé que ara Melina em necessita, però jo a ella també.

Les 16 setmanes, el feminisme i el xiquet de Bescansa

El proper dimarts, dia 14 de març, s’acaba el meu permís de maternitat. Melina tindrà tres mesos i mig. Tot el que sent quan ho pense puc resumir-ho en  dues paraules: una tragèdia. Amb qui la deixaria si hagués d’anar a treballar dimarts? Com m’ho organitzaria per continuar amb la lactància materna (recordem: fins als sis mesos, exclusiva i a demanda)? Com podria fer coses com ara seguir jugant amb ella només despertar-nos, que és quan més contenta i xerraire està? I, des d’un punt de vista més pràctic, com podria concentrar-me en la feina després d’haver-me despertat cada dues hores durant tota la nit?

Perquè la criança no va sols de les necessitats dels bebès, sinó de les famílies, considere que l’actual legislació en matèria de conciliació laboral és una vergonya. Les 16 setmanes són clarament insuficients per cobrir les necessitats d’un bebè que acaba de néixer, les famílies han de fer malabars quan arriba la incorporació a la feina de la mare (que és qui sol agafar el permís de maternitat). Actualment el pare té 15 dies i el permís de maternitat consta de 16 setmanes, les primeres sis de les quals ha d’agafar obligatòriament la mare i les altres 10 poden repartir-se com consideren els pares.

I ací parlen algunes feministes o, millor dit, una part de les representants d’un feminisme, al meu parer, molt mal entès. Si homes i dones som iguals, les 10 setmanes haurien de repartir-se equitativament: cinc i cinc. On està el problema? Doncs en què no som iguals! Una cosa és ser iguals i altra és ser éssers humans i merèixer igual respecte per part de la societat. Com que no som iguals? Dons no, nosaltres tenim mamelles! Però no sols això, hem estat embarassades, hem portat a dins el bebè durant nou mesos i hem parit (sols per aquesta primera part crec que, si són 16 setmanes, ens mereixem gaudir del permís sencer), a més, hem produït una sèrie d’hormones que ens vinculen amb el bebè d’una manera molt especial. Quan dic que som diferents, no vull dir que som millors o pitjors, superiors o inferiors, però sí que aquestes diferències suposen també necessitats diferents i, per tant, els drets també haurien de ser diferents. Per això pense que la mare necessita tot el permís i alguns mesos més.

Algú podria contestar-me que el pare pot ocupar-se perfectament del bebè. Recordem que tots els organismes internacionals recomanen la lactància materna exclusiva i a demanda durant els primers sis mesos, però és que, a més, la lactància materna no és sols la llet, és el contacte amb la mare, els estímuls que li proporciona estar a prop del seu cos, en contacte pell amb pell, la seua mirada, etc. I tot això, encara que el bebè prenga bibe o que la mare aconseguisca traure’s llet suficient (cosa gens fàcil, d’altra banda), no pot fer-ho amb ningú que no siga ella. Com la psicòloga Rosa Jové explica en el seu llibre La crianza feliz (ací un avanç), els sis primers mesos del bebè són una etapa on s’ha de preservar l’hàbitat que tenia durant la gestació, ja que els humans naixem molt immadurs i necessitem un període molt llarg d’adaptació a l’entorn exterior a l’úter. I, que jo sàpiga, el bebè només ha estat en un úter: el de sa mare. Això no significa que el pare no puga ocupar-se del bebè, que per suposat pot fer-ho, i també de totes les tasques domèstiques que poden arribar a sobrepassar quan hi ha un bebè en casa, però el bebè necessita sa mare a prop la major part del temps, i això es complica molt quan aquesta ha de tornar a la feina abans dels quatre mesos.

Com seria una conciliació ideal? Per a mi, donant la possibilitat (que no obligació, per suposat) de gaudir d’un permís durant el primer any del bebè a canvi d’una part del sou, com es fa en alguns països i amb educació infantil pública, gratuïta i de qualitat a partir de l’any. Així, cada família podria triar el seu model de criança i els drets dels bebès estarien més garantits.

Altres opcions, com la possibilitat de treballar des de casa i totes aquelles mesures laborals que afavorisquen la lactància materna, ajudarien les famílies a seguir els consells d’alimentació dels organismes internacionals. Vol dir això que algunes dones podrien treballar amb els bebès i alletar en la feina? Doncs sí, com ja es fa en algunes empreses i altres països i com va fer Carolina Bescansa portant el seu fill al Congrés. Per tot això, vull donar-li les gràcies, perquè necessitem i molt fer visible un problema real que afecta moltes famílies. El fet que moltes dones no pugen fer-ho, no implica que ella haja de renunciar-hi, sinó que cal lluitar per millorar les condicions de vida de molts bebès durant els seus primers mesos.

"El niño que toma teta, lo peta"

Hui no vaig a ser políticament correcta. Hui vaig a dir allò que realment opine sobre la lactància materna, perquè com a afectada, com a dona, com a filla i com a mare em sent autoritzada per a fer-ho. Moltes voltes m’he callat per falta de ganes de discutir o argumentar. Moltes voltes també els comentaris han vingut de persones que no tenen cap experiència en el tema i, per tant, directament no m’interessa la seua opinió, però a ningú li agrada sentir que persones estimades qüestionen les seues decisions de criança, per això he decidit fer aquesta entrada.  

LES DADES

La lactància materna és la millor opció per alimentar un bebè durant els seus primers sis mesos de vida. Açò no ho dic jo, ho diuen totes les institucions mèdiques del món (OMS, AEP, UNICEF, etc.) a més de molts pediatres i molts nutricionistes. A més, durant eixos sis primers mesos, la millor opció és la lactància materna exclusiva i a demanda. Exclusiva vol dir exclusiva, és a dir, sense res més, ni aigua, ni infusions de llavoretes, ni biberons de suport “perquè així t’aguantarà més entre preses (i no estic parlant de la lactància mixta per raons mèdiques)”, etc. I a demanda, doncs això, quan, quant i on el bebè ho demane. És a dir, res de “quinze minuts en cada pit”, “cada dues hores”, i, per suposat, res de “fes-la esperar una miqueta, així l’acostumes a no demanar tant”. I açò tampoc ho dic jo, ho diuen les mateixes institucions. No vaig a explicar ara per què ha de ser així, qui estiga interessat pot consultar els manuals de lactància materna del Ministeri o Conselleria de Sanitat i així entendrà com funciona la producció de llet i per què és important respectar els ritmes del bebè, ja que d’aquesta manera es produeix exactament la llet que necessita en cada moment.

A més, cal dir que pràcticament totes les dones poden alletar, tenen prou llet i de bona qualitat, i que en la majoria dels casos és la opció més recomanable. Ací podeu consultar els casos en els quals no està recomanada la lactància materna i, per tant, cal recórrer a la llet artificial o de fórmula (llet de vaca o beguda vegetal adaptada als bebès).

ELS COMENTARIS

Dit tot açò, que no són opinions, sinó evidències científiques (hi ha moltíssima literatura al respecte), no seria necessari fer aquesta entrada si no hagués escoltat coses com les que segueixen:

• “Compte amb les talibanes de la lactància” (en referència a associacions de suport a la lactància materna).
• “Donar el pit esclavitza les dones, i fa els xiquets més dependents”. O, una variant, “quan tinga uns mesos planteja’t donar-li biberons de suport, perquè si no et tindrà tot el dia enganxada”.
• “Si no li lleves ja la mamella, passarà de la teua a la de la novia” (en referència a la lactància prolongada). Açò no m’ho han dit a mi, clar, Melina només té tres mesos… i a més la homosexualitat no forma part dels típics i tòpics consells sobre com donar de mamar.

I JO, QUÈ EN PENSE?

En primer lloc, en el nostre país estem molt lluny de tenir personal mèdic que puga considerar-se “talibà” de la lactància (hi ha de tot, és clar, però no són majoria). Primer, perquè és una paraula que s’ha d’emprar amb molta cura i segon, perquè són molts més els casos en els quals les dones no reben l’ajuda necessària per dur endavant una lactància complicada, que els casos de dones que no volen donar de mamar i es senten pressionades. I respecte a aquesta qüestió, em sembla que, donades les evidències científiques que tenim, és normal que un metge siga insistent en recomanar la lactància materna, ja que és, de lluny, la millor opció per a un bebè. Evidentment, cada família és lliure de triar quina alimentació vol donar al seu fill o filla, però jo espere del personal sanitari que em recomane, anime i ajude a triar la que més garanties tinga a nivell de salut (física i emocional). Per a mi aquesta qüestió és bàsica, és com dir que millor prendre comprimits de vitamines que fruita i verdura fresques, perquè “és més còmode”. Tampoc crec que donar biberó siga més còmode, ja que la mamella sempre està preparada i el biberó suposa tenir tot un seguit d’estris i fer un ritual per preparar la llet. No puc imaginar-me, amb la urgència que em demana, si hagués de fer esperar Melina per preparar-li un bibe!.

Evidentment, cada família és un món i hi ha casos en què, encara que estiga recomanada, la lactància materna pot ser molt molt complicada (parts múltiples, per exemple). Però a banda de casos excepcionals, les associacions sense ànim de lucre que dediquen el seu esforç a promocionar la lactància i ajudar les dones que tant ho necessiten tenen tot el meu suport i admiració.

Per últim, està el tema de l’anomenada “lactància prolongada”. Les institucions mèdiques de referència recomanen la lactància materna fins als dos anys o més enllà si mare i fill així ho desitgen. Per tant, criticar una dona per donar de mamar al seu xiquet o xiqueta de set mesos, dos anys o quatre és bàsicament una intromissió en la seua intimitat i una crítica sense fonaments. En moltes cultures del món és molt habitual que els xiquets deixen el pit entre els quatre i els set anys i, a més, és una evidència científica que la llet continua sent nutritiva i beneficiosa. Qui vulga deixar de donar de mamar als sis mesos, endavant, però qui no, també!

Altra qüestió són les possibilitats reals que tenen la majoria de mares de seguir les recomanacions de l’OMS, especialment la dels sis mesos d’exclusivitat. Amb un permís per maternitat de 16 setmanes (20, en el millor dels casos, amb el permís per lactància), no arribem ni als cinc mesos. Què fem després? Donem llet de fórmula? Aquest permís és una vergonya. En molts centres de salut, les infermeres i pediatres d’atenció primària recomanen introduir l’alimentació complementària a partir dels quatre o cinc mesos, en contra de les recomanacions de l’OMS o l’AEP. Les famílies no tenen més remei que triar el mal menor.

Per tot açò li he demanat en préstec a C, un amic de Melina, la seua frase sobre la lactància materna, que dóna títol a l’article: “El niño que toma teta, lo peta”, i si és més de sis mesos, afegisc jo, serà un campió o campiona i els pares que ho fan possible, uns herois en el moment en què ens ha tocat viure.